A tall d'invocació

 Encara que no me’l vaig emportar al viatge, estic llegint un llibre d’Adonis, un poeta sirià que viu a Beirut, titulat Sufisme i surrealisme (el pose en català, però el llibre és en castellà, Ediciones del oriente y del mediterráneo). Joia esplèndida d’assaig: d’entrada és una excursió intel·lectual i sensitiva per tots dos mons: l’oriental i l’occidental, el pagà i l’espiritual. I després segueix desgranant les característiques d’un i d’altre. L’escriptura del poeta, aliena als tics de la cultura occidental, és fresca. El joc de dissemblances i d’analogies va teixint un discurs ple de subtileses, com una costel·lació de llums ténues, però significatives. 
     Molts punts d’encontre entre els sufisme i el surrealisme: la recerca de l’absolut, la voluntat de passar d’allò conegut al desconegut, l’exploració dels misteris de l’ésser. Però potser allò que més fascina el poeta sirià és l’enorme poder transformador de la paraula: el fet de convertir-la en un testimoni de la dissolució del jo. (n’hi ha més)  

    Algunes idees del pròleg:
 
“Allò que em propose es constatar que en l’existència hi ha un costat ocult, invisible, desconegut, el coneixement del qual no s’aconsegueix a través de procediments lògico-racionals, i que l’ésser humà és, sense aquest costat ocult i sense intentar accedir-hi, un ésser imperfecte existencial i cognoscitivament”.

  “Les gran aventures consagrades al coneixement del costat ocult de l’exitència es troben, d’una manera o d’altra, més enllà dels llenguatges, de les èpoques i de les cultures”.

    “El surrealisme és un sufisme pagà, la finalitat del qual coincideix amb la fusió amb l’absolut, de la mateixa manera que el sufisme és un surrealisme basat en la recerca d’allò absolut…”

     “Talment el sufisme, el surrealisme uneix escriptura i vida”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!