Mandat 1-O: Edificar la República Catalana Independent

A la foto: Catalunya Acció va ser present a l’acte de Cloenda de la Plataforma "Som una nació i tenim el dret de decidir" i vàrem dipositar 78 clavells a la senyera gegant"

————————————

Mireu aquest article de l’Avui d’avui. És justament el que comentàvem ahir,
volen fer creure, i ho faran fins a l’extenuació, que l’esquerda és entre
ERC i CiU, quan això no és cert.

L’esquerda és entre encaixistes i independentistes i la prova serà la
divisió de SÍ i NO que hi haurà demà tant entre votants de CiU com d’ERC com
de la gent que no vota cap partit. Aquest és el proper cavall de Troia que
ens tenen preparat: amagar que aquesta esquerda és el sotrac que els
catalans feia molt que necessitàvem, precisament disfressant-lo hàbilment de
divisió entre partits i prou, i apa, tothom anestesiat una altra vegada amb
la pre-campanya electoral de la tardor, etc., que si CiU, que si ERC, que si
sociovergència, que si Zapatero generós… i una dècada més d’anestèsia.
Això és el que pretenen: convertir el sotrac en anestèsia, la il·lusió en
desil·lusió, i en això són molt hàbils (el mestre és en Pujol).

Juan Manuel Rodríguez (Conseller de Catalunya Acció)

—-

EL RASCLET

*L’esquerda*
Jordi Argelaguet

Diumenge només hi ha dues opcions transcendents. Si la majoria dels
ciutadans opten pel vot afirmatiu, l’esdevenidor és clar: l’Estatut de 1979
serà substituït pel nou text. Quan entri en vigor aquesta llei orgànica
espanyola, el PP presentarà un recurs d’inconstitucionalitat i el tribunal
competent haurà de pronunciar-s’hi. Mentrestant, el nou Estatut s’hauria de
desplegar. Per això caldrà que el nou govern de Catalunya tingui la màxima
força possible. La història demostra que això només succeeix quan el
catalanisme és majoritari i, alhora, governa. Quan no és així, quan ha manat
l’esquerra sucursal (emprant l’expressió que ERC fa servir, a vegades, per a
referir-se al PSC), la defensa dels interessos de la majoria de ciutadans
que consideren que Catalunya és una nació queden supeditats als interessos
dels partits espanyols. El cas més sagnant va ser la destitució del
conseller en cap per ordres directes de l’aleshores líder de l’oposició,
l’hivern del 2004.

Per contra, si la majoria dels ciutadans opten pel no, el futur és prou
incert perquè s’hi aplegarien raons ben contradictòries. I això no hi ha qui
ho gestioni. Immersa en una crisi política profunda, Catalunya es quedaria
amb l’Estatut del 1979, a hores d’ara reconegudament obsolet. Satisfets en
la victòria del no, el catalanisme dirigit per ERC creurà que és factible
trobar noves majories aquí (dos terços del Parlament) i allí (majoria
absoluta del Congrés), per tirar endavant el text del 30 de setembre, la
qual cosa és delirant, atesa la seva acreditada ineficàcia negociadora. És
evident que el catalanisme té una esquerda tan profunda i que afecta tants
àmbits, que la possibilitat que el catalanisme pugui tornar a ser decisiu
només passa per la victòria clara d’un sector o l’altre.
Els ponts estan esfondrats i és impossible refer-los si cal posar-se d’acord
en un relat comú dels fets.

Article extret de l’Avui. —————–

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!