Mandat 1-O: Edificar la República Catalana Independent
2.044.038 VOTANTS, EL 90% A FAVOR DEL REFERÈNDUM D'AUTODETERMINACIÓ DE CATALUNYA ( 1r octubre 2017 ). Objectius: Completar la DUI, assegurar la Llengua, institucionalitzar la República i el territori.
503. Sanchis estima la nostra pàtria comuna PPCC però …
Vicent Sanchis estima la nostra pàtria comuna PPCC i això es nota d’una manera molt forta en el seu escrit que ací us reprodueixo, però Sanchis escriu des "de dintre l’armari" i el so que en surt, el so que se’n sent, és una so del plorar etern, de la lamentació contínua de tants i tants catalans, dels que ja no tenen esma per plantar cara, dels que ja ho donen tot per perdut "potser ni som ni serem políticament", o dels que consenteixen "ajornar o refredar la perspectiva d’uns Països Catalans reunificats políticament".
Amb aquestes actituds i aquestes pors i dins d’aquest fosc armari, amb l’aire profundament enrarit és respira malament i no s’albira la llum i la vida de fora d’aquesta bombolla colonial en que estem reclosos.
En aquesta situació penosa en que malviuen tants catalans la moral de victòria brilla per la seva absència!
Sols sortint a la palestra amb el crit de lluita d’Independència pots fer el salt al vuit imprescindible que ens portarà a la victòria!
Per tant la millor resposta i la més efectiva a atacs com "l’anunci de supressió de les emissions de TV3 al País Valencià" és la que ha fet el també català del País Valencià n’Alfons López Tena, vocal del Consell General del Poder Judicial espanyol (CGPJ) a proposta de CiU, resposta en la que es declara obertament independentista i en la que explica que el seu pas per Madrid ha fet que deixés de creure en la possibilitat d’un estat plurinacional.
http://www.vilaweb.tv/?video=4818
Ben diferents les dues apostes, la de dins l’armari i la de fora l’armari! I ben diferents en seran els resultats, i si no, temps al temps!
Salvador Molins (Conseller de Catalunya Acció)
PD. Enric Valor va dir que PPCC són aquells en que es parla la nostra -de tots- estimada llengua.
———
I ara segueix el bon article de Vicent Sanchis, publicat al diari Avui -diumenge 1 d’abril de 2007- a la columna "En defensa pròpia":
Tots som uns? O no serem res?
Vicent Sanchis
Durant els anys seixanta, encara sota un franquisme que buscava l’homologació internacional però que mantenia sense fissures el seu aparell repressiu, a Catalunya, a les Balears i al País Valencià es va reprendre la teorització de la unitat nacional que havia començat a insinuar-se amb força abans del 36. Seguint els passos de Prat de la Riba, personatges tan influents culturalment com Francesc de Borja Moll, Jaume Vicens Vives o Joan Fuster, d’una manera més pausada i prudent o amb un estil molt més descarat i efectiu, van reprendre la idea de comunitat nacional derivada del concepte d’unitat lingüística. En aquest sentit, el teòric més lúcid -i també el més polèmic- va ser el valencià Joan Fuster. "Ser valencians és la nostra manera de ser catalans", sentenciava l’assagista de Sueca, impulsor també de la denominació Països Catalans. Les teories de Fuster -explicitades al llibre Nosaltres, els valencians i a l’opuscle Qüestió de noms– van fer forat. Tant al País Valencià com a Catalunya. Durant els anys setanta, la majoria dels partits polítics -d’esquerra, però també de centredreta- que es movien a la clandestinitat van assumir-ne, ni que fos molt suaument, una part.
El nacionalisme va impregnar les forces polítiques valencianes i balears. El valencianisme o el mallorquinisme havien estat anecdòtics durant la República. En cap d’aquests dos territoris les tímides iniciatives que intentaven aconseguir un règim d’autonomia semblant al de Catalunya van arribar a substanciar-se. A partir dels anys seixanta, però, l’antifranquisme es nacionalitza i fins i tot fa un pas més enllà i en alguns cercles poc menyspreables es pancatalanitza. Però els resultats de les primeres eleccions -sobretot al País Valencià- van resituar l’eufòria. Cap de les dues forces que s’havien presentat sense referent a la resta de l’Estat -el Partit Socialista del País Valencià i la Unió Democràtica del País Valencià- va aconseguir representació parlamentària al Congrés de Diputats. Aquests dos partits van ser absorbits pel PSOE i per la Unió de Centre Democràtic.
Paradoxalment, l’únic valencianisme que acabaria aconseguint un escó a Madrid i una certa força institucional, sobretot a les comarques centrals del país, va resultar ser el que es definia per l’anticatalanisme. Un regionalisme inofensiu per a l’Estat, conseqüència directa de les teories fusterianes i aliat de l’espanyolització més contundent del país. A les Illes Balears la història va ser una altra, però el nacionalisme autòcton, tot i tenir una certa força i determinar majories polítiques, no va assolir tampoc el vigor del Principat.
El contrast amb la realitat va refredar les il·lusions a tot arreu. També a Catalunya, on els partits polítics -fins i tot aquells que es defineixen des del sobiranisme- van anar aigualint amb prudència la reivindicació d’una unitat pancatalana. Potser l’única excepció que ha mantingut aquest compromís -amb encerts i també amb errors d’estratègia, que tot cal dir-ho- ha estat Esquerra Republicana. Però una cosa és ajornar o refredar la perspectiva d’uns Països Catalans reunificats políticament quan es constata el rebuig que la idea ha provocat a les Balears i, d’una manera molt més intensa, al País Valencià, i una altra renunciar a conceptes bàsics en uns altres àmbits, com ara l’estrictament lingüístic.
Cal dir-ho sense embuts: els lligams culturals entre els tres territoris durant el franquisme van ser molt més intensos que no ho són ara. Els integrants de la companyia Dagoll Dagom, per posar-ne un exemple clar, no haurien acceptat en la Transició immediata representar Antaviana en castellà en un teatre de la ciutat de València. La cultura catalana té un mercat esmicolat i això la debilita molt més del que es pensen els creadors que la fan possible i els agents que la distribueixen estrictament a Catalunya.
Potser ni som ni serem uns políticament, però tampoc no serem res si no ho som lingüísticament i culturalment. És cert que tot s’ha fet molt difícil contra la bel·ligerància dels governs valencians -siguin del PSOE o, més encara, del PP- i que l’anticatalanisme ha impregnat una part molt important de la societat valenciana. Disfressat de valencianisme que no és més que espanyolisme amb tel regionalista. Però, sabut això, és alarmant la indiferència amb què la part més sensibilitzada de la societat catalana es mira aquest distanciament. Una segregació que aquesta setmana ha tingut com a punt àlgid l’anunci de supressió de les emissions de TV3 al País Valencià.
Vicent Sanchis
PD. Llegiu el comentari a l’anterior post núm. 502, el fa "Des d’Alcoi" gràcies.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Vosaltres ho teniu molt fàcil de dir açò de la Nació Catalana i les seues fronteres i jo ho tinc igual de fàcil quan parle de la meua llengua, però la pràctica política qüotidiana ens diu altres coses.
1.-Molts nacionalistes valencians no ens sentim catalans, i no és pas per propaganda espanyola. Jo no he estat espanyol mai, no ho sóc ara -tinc 60 anys- i ja podeu comprendre que pel que em resta de vida no vaig a ser-ho.
2.-Al meu poble i a tots els del voltant la població autòctona, sobre tot, i alguns nouvinguts, es senten naturalment valencians, amb sentiments contradictoris respecte Espanya, la propaganda fa forat, però no es senten pas catalans.
3.-El catalanisme només ha impregnat els cercles culturals i ho han fet des de la cultura, caldria dir des de la llengua, i no pas des de la política.
4.-El País Valencià té població, territori, riquesa i història per sentir-se identificat amb ell mateix i no pas amb altre. La identificació amb Catalunya no existeix, com no existeix la identificació de Cataluny amb el País Valencià.
5.-El pancatalanisme com doctrina i acció política no ha tingut història, no té actualitat i no sembla que puga tindre futur. Quan en els tombs de la carretera de Callosa d’En Sarrià a Alcoi els naturals de la contrada veuen les pintades dient: "Catalonia freedom" no entenen que vaja amb ells i tampoc no crec que ho entenguen els anglesos.
6.-El catalanisme impedeix de fer una política valenciana pròpia i ha deixat a les mans dels espanyolistes blavers el valencianisme. I poden apropiar-se d’aquesta denominació per que els "altres" són catalanistes.
7.-El desconeixement del catalanisme valencià de les realitats catalanes no més és comparable al desconeixement de les realitats valencianes per part del nacionalisme català. I no parlem ja de les poblacions respectives.
8.-Fora de la llengua no hi ha res. Els costums, l’economia, les festes, la familia, el dret,….i la història, des de 1238, són diferents.
9.-Als valencians ni com tàctica ni com estratègia ens interessa el catalanisme, ans al contrari, aquest barra el pas i impossibilita la creació d’un valencianisme fort i arrelat.
10.-Si els espanyols no s’hagueren trobat amb el regal del catalanisme ja podeu estar segurs que ho inventaria.
11.-Durant tota la meua vida abans del catalanisme la població valenciana era majoritàriament antifranquista i anti-Madrid. Ara, gràcies a l’arma del catalanisme, no és ni antiespanyola ni procatalana, estem en un llimb del que, ja podeu estar segurs, només ens pot treure el nacionalisme valencià.
12.-El millor que podia fer el pancatalanisme és desaparèixer i treballar per la unitat de la llengua i, sobre tot, el seu mercat.
13.-Ja podeu estar ben segurs: el País Valencià serà valencià o no serà.