Mandat 1-O: Edificar la República Catalana Independent
2.044.038 VOTANTS, EL 90% A FAVOR DEL REFERÈNDUM D'AUTODETERMINACIÓ DE CATALUNYA ( 1r octubre 2017 ). Objectius: Completar la DUI, assegurar la Llengua, institucionalitzar la República i el territori.
318. “La catalanitat valora allò que és natural” Jordi Salat (Vernaclista)
De nou l’amic, compatriota, vernaclista i d’anhel místic, en Jordi Salat, ens obsequia amb un "bon" article. Subratllo "bon" per fer-vos entendre l’esperit de bondat ètica i de qualitat tècnica dels seus escrits i de tota la seva tasca. Em plau dir coses belles d’ell perquè s’ho mereix. Visqui la Catalunya dels bons valors! Visqui la Catalunya de Llull i de tants altres grans catalans!
El blocaire d’aquest bloc.
————————— L’article d’en Jordi Salat
Què és el què estima l?autoestima? (2)
El concepte de llengua: llengua natural o vernacla, llengua materna i llengua minoritària o minoritzada
L?autoestima, estima un nivell de percepció de la realitat, un coneixement, que es troba per damunt del nivell psicològic; a més d?una actitud, és també una mentalitat.
La catalanitat i l?espanyolitat representen dues concepcions culturals diferents. Fins i tot compartint alguns dels valors essencials, situen aquests en diferent context, en un espai o marc conceptual diferent.
La catalanitat es mou dins el paràmetres del ?marc natural o vernacle? , l?espanyolitat es mou dins el ?marc constitucional?.
La catalanitat es basa en allò que és i està en la Realitat, l?espanyolitat es basa en allò que està a la Constitució. Per això ens trobem tot sovint que a les raons catalanes se?ls tanca la porta amb les lleis espanyoles. El marc legal és un marc artificial, no és natural. Els catalans diem ?sóc aquí?, els espanyols diuen ?estoy aquí?.
Una mostra de l?alteració del llenguatge el tenim en un exemple:
Josep Tarradellas quan va tornar de l?exili com a President de la Generalitat de Catalunya va dir des del balcó del palau ? ja sóc aquí?. Pasqual Maragall, quan va ser nomenat President de la Generalitat de Catalunya des del balcó, va dir: Ja estic aquí.
Aquest canvi del ?ser? al ?estar? és un símptoma de descatalanització de la llengua catalana.
La catalanitat valora allò que és natural, o sigui, allò que la Tradició també en diu vernacle. En canvi espanyolitat, no ho valora perquè només valora la castellanitat.
Els catalans tenim en la vernaclitat el denominador comú amb milions de persones que arreu de la Terra configuren una mapa nacionalista compost per les nacions vernacles tots sovint soterrades i esquinçades o dividides entre estats constitucionalistes. Dintre d?aquest marc vernacle Espanya no hi té lloc, perquè no és una nació vernacla, i per tant no hi té una raó de ser.
L?espanyolitat valora la quantitat, i creu que per a ser universal s?han de ser molts, en canvi la catalanitat valora la qualitat, i creu que per a ser universal s?ha de ser part essencial ? natural o vernacla ? del Ser que es manifesta en la diversitat. En allò que fa referència a la llengua, la catalanitat tradicionalment sempre ha parlat del concepte de ?llengua natural del lloc?. Aquesta concepció s?inscriu en la Tradició internacional de les cultures vernacles que va fer seu el cristianisme original i que va ser pervertit per determinats poders vaticanistes a partir del segle XIV-XV que van combatre les llengües vernacles amb el llatí. Aquest poder pervers es va aliar amb l?imperialisme castellà personificat en els Reis Catòlics, especialment amb Isabel de Castilla. Va ser ella la que va trair la idea d?Espanya, nascuda a Catalunya, com a ?confederació de nacions vernacles? per a convertir-la en un ?marc legal? anti-vernaclista, on la vernaclitat era substituïda per la castellanitat. L?essència universal que es troba en la vernaclitat, denominador comú de les nacions vernacles, era soterrat i prohibit; així és com els pobles vernacles i les seves cultures van quedar atrapats i sotmesos a l?obediència tot perdent el contacte amb l?esperit creador. Sense vernaclitat no hi ha creativitat. Sempre s?havia parlat de llengua natural o vernacla fins que els espanyols castellanistes van introduir el concepte de llengua materna per a justificar el desarrelament dels emigrats o transplantats castellans. Un exemple el tenim en el llibre:
Jaume I, Rei de Catalunya-Aragó. Ed. Facsímil. Ed. Original: Barcelona, Llibreria d?Alvar Verdaguer, 1873. De nou feta estampar per Marià Aguiló i Fuster
? Chronica o comentaris del gloriosssim e invictissim Rey en Jacme I, Rey d?Arago, de Mallorques e de Valencia, Comte de Barcelona e de Montpeller dictada per aquell en sa llengua natural.
Un dels fets històrics en el que trobem el canvi conceptual de llengua natural per llengua materna es a partir 1714, perduda la guerra per part del catalans, el fiscal del ?Consejo de Castilla? José Rodrigo de Villalpando, el 29 de Gener de 1716, dóna una ?instrucció secreta? als seus corregidors de Catalunya i els diu:
– Introducir la lengua castellana en aquél País.
– Se unen los espíritus divididos por los genios
– Se entienden y obedecen mejor las leyes y órdenes
Pero como a cada nación parece que señaló la naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la Nación como el de los Catalanes es tenaz, altivo, y amante de las cosas de su País, y por esto parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado
Los Catalanes sentirían mucho que se les despreciase o violentase en esto, y en el cuerpo de aquel Principado está muy llagado y teniéndolo sujeto y quieto con la fuerza, se necesita de curarlo con suavidad
La introducció del concepte ?llengua materna?, segons la informació que fins ara tinc, va ser cosa del primer intendent general de Catalunya, José Patiño, quan deixa constància de que constatava que els catalans "solamente hablan su lengua materna"
És digne de ressaltar que els castellans o espanyols castellanistes, accepten l?existència del geni català quan diuen: el genio de la Nación como el de los Catalanes , però el combateixen per sotmetre?l i anul·lar-lo, no volen que existeixi, que es faci realitat. El geni, allò que els romans en deien ell ?Genius Loci? és l?esperit de la vernaclitat. I, accepten que és ?el genio de la nación de los catalanes?
Així doncs, l?autoestima , també consisteix en recuperar no solament la memòria històrica dels fets, sinó la concepció històrica dels mots que configuren una civilització: la civilització vernaclista ala qual pertany la cultura de llengua catalana en els Països Catalans, perquè és la cultura catalana la parla de ?llengua natural? o vernacla no de llengua materna. Això es cosa de la cultura castellana o potser caldria dir: ?castellanola? doncs és la que han escampat els espanyols castellanistes. La llengua que fa pensar és la llengua del lloc , la natural o vernacla, no la llengua de l?individu, sigui materna o paterna. Als Països Catalans, la llengua que fa pensar als seus habitants, és la llengua catalana.
La essència de la catalanitat és troba en la vernaclitat. Defensem aquest valors perquè entenem que si s?obliga als habitants dels Països Catalans a ser altra cosa que no sigui ser catalans es trenca una harmonia que afecta a tot el planeta i es comet un crim contra la Humanitat.
Alguns poders culturals i polítics en adonar-se que el concepte de llengua materna es feia servir per a justificar el dret dels transplantats a fer ús de la seva llengua no-vernacla, han recorregut al concepte de llengua i nació minoritzada o minoritària, en algun casos llengua nacional. Jo trobo que això és un error perquè fa taula rasa de tota una tradició vernaclista internacional que és la base d?una civilització en la que les nacions vernacles, com és el cas dels Països Catalans, hi tenen un lloc i una raó de ser, una configuració i les no-vernacles no hi tenen raó de ser. L?autoestima, també es demostra en que, a més d?estimar la llengua del lloc on habitem hem d?estimar el llenguatge que configura un marc conceptual que és el què fem servir per a realitzar-nos; no podem renunciar als mots del marc conceptual que s?han fet servir des de sempre, això és com tallar-nos les arrels. Cal evitar caure en el parany i no deixar que la llengua catalana es converteixi en un ?sabir?, que és una parla i una escriptura híbrida, feta a base de mots de diferents llengües o neologismes sense la substància de la vernaclitat, sense expressió del ?geni ? i per tant que no fa pensar. Una llengua és quelcom científic, les vibracions fonètiques comporten una harmonia amb l?hàbitat on es parla, un ?ecolingüísme? i no és una colla de mots acceptats de forma convencional , a vegades justificada per l?ús vulgar. La llengua i la seva definició com a vehicle entre el Ser i la Realitat és quelcom bàsic, és en els fonaments de la cultura, és quelcom molt important.
Jordi Salat
Contacteu i consulteu amb el correu i la web de l’autor d’aquest article:
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
He llegit el teu article i està molt bé. A més, comparteixo amb tu al 100% el que dius en aquest paràgraf:
Una llengua és quelcom científic, les vibracions fonètiques comporten una harmon ia amb l’hàbitat on es parla, un “ecolingüísme” i no és una colla de mots acceptats de forma convencional , a vegades justificada per l’ús vulgar. La llengua i la seva definició com a vehicle entre el Ser i la Realitat és quelcom bàsic, és en els fonaments de la cultura, és quelcom molt important.
Fa anys que recullo “curiositats” lingüístiques, la profunditat de la llengua i el simbolisme de les paraules és increïble, sembla que dins del llenguatge aparent, superficial, s’hi amagui un altre llenguatge simbòlic molt més potent, i que aquest simbolisme ha sobreviscut a les inferències del llatí. Tu que ets un estudiós de la càbala sabràs què vull dir. Estic convençuda que la llengua ibèrica ha mantingut les estructures i el seu simbolisme fins el català i que aquesta és la raó de la gran quantitat de motsmon osil·labics de la nostra llengua. D’alguna manera, el procés “automàtic” de processament del llenguatge es construeix amb peces que s’uneixen i on la suma és igual al valor de les peces constituents, és a dir els afixos. En català n’hi ha molts. Moltíssims. És un dels misteris de la llengua: aquestes petites partícules són les que “conformen” les paraules, és a dir juguen a donar forma als mots, a separar-los en categories, a canviar-los fins i tot el sentit. Quan s’estudia la història de la llengua catalana sempre es parteix d’un substrat zero: de fet s’ignora el substrat i es fa venir tot del llatí, es fan complicadíssimes deduccions etimològiques partint del lèxic i oblidant que nosaltres construïm molts seguint les regles vernacles (aquí uso la teva paraula) perquè són les pròpies del nostre pensament. Jo em pregunto com era aquest substrat lingüístic. Se sap que aquí es parlava iber. I resulta que era una llengua no indoeuropea aglutinant. Què curiós, oi? Perquè les llengües aglutinants fan exactament això: agafen peces i “conformen” mots.
Carme J. Huertas