OPINIONS (XII)

Desaparició de la Nació Catalana

Catalunya, amb tot i la llarga problemàtica que arrossega, no ha desaparegut. Els dos estats veïns s?esforcen en ocultar-la i aniquilar-la curosament, però se n?han sortit a mitges. Amb una fòmula que els catalans no podem acceptar com a la que ens pertoca, però encara existim. Emmanillats, però no del tot, amagats, però no del tot. Desapareguts però no del tot.  

Siguem conscients que han passat quasi tres-cents anys de reiterats i obsessius intents d?aconseguir-ho per part d?espanyols i francesos. En referència als espanyols, o no han pogut o no n?han sabut més, però la realitat és que, malgrat ells existim, així com la nostra llengua que vulguin o no, està viva i es parla, tot i que la seva situació estigui travessant moments difícils gràcies a aquests impostors, autèntics falsificadors. 

En el cas de l?estat francès la vitalitat de la nostra llengua és molt més difíccultosa, ja que no disposa de dos elements bàsics per a la seva normalització, com són, l?ensenyança escolar en català normalitzada i una televisió que utilitzi el català com a llengua vehicular. Aquesta situació evidencia que els francesos estan molt més consolidats que els mateixos espanyols, en foragitar definitivament no tan sols el català i el seu patrimoni, sinó qualsevol llengua que no sigui l?única oficial a França, el mateix francès. L?estat en que es troba la nostra llengua al nord del Pirineus és ja d?autèntic perill. Un element important per tal de superar aquesta situació, pot ser Ràdio Arrels i la seva actuació, tossuda i encoratjadora.  

Tot aquest panorama, tant advers i hostil, pot apreciar-se fàcilment a l?entrar en territori francès (¿?) on de manera força despectiva els que no el parlen ni l?entenen, (o no volen entendre el patués) t?ho manifesten prou resolutivament i a voltes amb una expressió de desdeny, més que ofensiva, per part d?una major part d?un públic que no abandona la greu influència del jacobisme francès, en ple territori català. D?una manera semblant, o fins i tot pitjor es troba la també mil·lenària llengua occitana. Tornant a la nostra llengua, l?evidència de catalanitat està, dins de l?estat francès, molt més depauperada que en el cas de l?estat espanyol. Amb tot i això encara testimonia la seva presència. 

Si tenim clar que la llengua catalana representa actualment el baluard més rellevant de la nostra identitat catalana, i sóm coneixedors de la seva peremtòria situació, convindrem que el vigor de la nació catalana està sota l?efecte d?una amenaça de desaparició i d?un desig d?anulació total. Per a constatar aquesta situació, fixem-nos com molesta als espanyols l?ús de la nostra llengua i com utilitzen tota classe d?arguments per privar-nos de parlar-lo. Al mateix territori català, quantes vegades hem de sentir el ?no le entiendo?,  ?por favor en castellano? amb gent que porten anys i panys al nostre país. Per tant, no és solament el govern o les administracions qui ens odia. Han aconseguit involucrar molta gent, una majoria, que acompleixen una labor de quinta columna d?ocupants, dins el nostre territori.  

Sortosament el català, tot i haver estat i mantenir-se com a objectiu de fortíssimes embestides, fins al dia d?avui ha aconseguit resistir, en alguns territoris més que en altres, i per tant la seva situació crec que es troba encara dins els paràmetres d?una possible reconstrucció. El que necessita és una més decidida empempta, aportada per a la administració catalana afavorint el seu ús per damunt de qualsevol llengua imposada. Paral·lelament s?ha d?eliminar la cooficialitat del bilinguïsme i propiciar així, la seva rege-neració. Els que han intentat destruïr-lo ens deuen aquesta factura.   

Fins ara aquesta probabilitat, resulta completament impossible per la imposició del ?respeto i obligariedad de la lengua naciona españolal?. Tot depèn de nosaltres, del poble i del coratge que dediquem a aquesta tasca. Els experts i els estudioso del tema, no estan plenament d?acord i hi ha valoracions contradictòries en referència a una amenaçadora substitució definitiva. La meva apreciació personal és que si el poble sóm capaços de reaccionar positivament, la nostra partida no està ni molt menys perduda. Com sempre el poble sóm l?element decisori en les qüestions trascendentals. Representem l?eix decisiu de les grans determinacions. Els polítics, com els és habitual, es limiten a fer les campanyetes de consolació, que no son més que pobres justificacions. 

Semblantment a la nostra llengua, el nostre territori també està en una situació prou complexe. Fins i tot potser inclús pitjor, ja que l?esquarterament imposat per espanyols i francesos, està molt consolidat per part dels agressors. Ens condueix i està orientat, ben intencionadament, cap a una trencadissa i destrucció final irreparable i definitiva. Aquest és el gravíssim plantejament, que acompanyat del no menys greu acomboiament del bilingüísme (a l?estat espanyol) representen l?amenaça més mortífera tant pel nostre edifici nacional, com per la nostra llengua.  

Malgrat totes aquestes malèfiques amenaces, jo crec que la batalla no la tenim perduda i poc que s?ho imaginen aquests maleïts impostors. A poc a poc i de manera silenciosa Catalunya va reaccionant. Es fan moltes coses per redimir el nostre pais de la situació que ens emmordassa, moltes més del que aparentment pot semblar. Em refereixo a nivell popular ja que a nivell dels nostres polítics, en aquest sentit estem entregats a les seves visions prou estèrils.  

Encara que d?una manera desesperadament lenta, el país va reaccionant i es va extenent la consciència que els estats espanyol i francès són cada dia més nocius envers Catalunya i que com a consecuència són els enemics a abatre, en el nostre territori. És notori que les seves directrius encaminades a la destrucció del nostre país són reals i palpables i cada dia més evidents, i per tant ens toca reaccionar per treure?ns aquest dogal del coll. Per posar dos exemples darrers, sols cal revisar el tema de la rifada del nou Estatut i el desgraciat i flagrant desastre de l?aeroport del Prat a Barcelona.  

Cada dia es es filtren notícies als mitjans, on s?entreveu l?hostilitat dels dos estats vers nosaltres. Si en fem un seguiment és fàcil adonar-se que el clima és completament asfixiant i cada dia més irrespirable. Tota aquesta situació ens va carregant les piles i un dia o altre ens portarà a plantar-nos i revelar-nos decididament contra l?abús sistemàtic que comporten la pertinença a ?España? i ?France?   

En el cas de ?Ejpaña? a poc a poc es va veient més clar el seu deteriorament i desprestigi a tots nivells. Aquesta ?marca? és cada dia menys valorada. Per molt que ells ho vulguin dissimular el seu edifici cada dia es veu més tronat i amb unes esquerdes més evidents. No sabem com moure?s i es veuen claríssimament els dubtes i els subterfugis a que recorren per justificar el seu posicionament. Des d?afirmar que són una ?nación única?, o una ?nación de naciones? i parlar de les ?diferentes lenguas españolas?, ?regiones?, ?Autono-mias?, etc… en total que es fan un embull que ni ells mateixos s?hi entenen. 

El seu declivi s?està anunciant als quatre vents. S?els ha bloquejat l?accelerador. Cada dia estan fent més el ridícul. Els síntomes son ben clars. Progressivament estan recorrent, més i més sovint, a la imposició i a l?actitut dictatorial. Signe evidenciador de flaquesa, aquí es veu que s?els està acabant la seva capacitat imaginativa i de convenciment democràtic. S?els està morint la ?gran España? a les seves pròpies mans. L? ?Imperio español? fa dies que s?ha liquidat! A tota la perifèria sonen reivindicacions de Independència. ?Ejpaña? s?està convertint en un producte caduc, que no convens ningú, que se li ha vist el llautó. La gent comença a veure que sols és una argúcia per a consolidar una Castella que sigui alguna cosa dins el món i per això ha necessitat apropiar-se de les demés nacions i els seus corresponents patrimonis. Ara ja són, com diuen ells mateixos, l??hazme reir? de molts.    

Amb tot aquest garbuix mental i operatiu, es pensen que ja ho tenen tot guanyat, però confio plenament que el temps acabarà desanganyant-los a ells també. Ara és l?hora de jugar fort i plantejar una solució definitiva per a Catalunya, o sigui per instaurar novament la Sobirania perduda al marge d?estatutets. Hi ha d?haver molta lluita encara i molt més vigorosa, però hem d?aprofitar l?oportunitat del moment. Catalunya no ha de desaparèixer. És hora de plantar cara i no arrugar-se. La balança no té punt mig. O Independència o desaparició definitiva com a nació! Insisteixo, nosaltres tenim la paraula. 
Claudi Romeu, agost 2006