Emigdi Subirats i Sebastià

2. La novel·la de la guerra i el front del Segre
2. La novel·la del Front del Segre i la retirada

Destins és la gran novel·la sobra la Guerra Civil escrita per un escriptor de les Terres de l’Ebre, per la qual cosa hem de lamentar l’escassa difusió que ha tingut a casa nostra. De fet, l’autor es queixava en el mateix moment de la publicació que, a causa del tema que tractava, fins i tot tindria problemes per poder-la difondre a Catalunya. És una mena de relat autobiogràfic redactat a Perpinyà el 1941, tot i que no va ser publicat fins sis anys després a Ciutat de Mèxic. Narrat des del Front, compta amb tots els detalls, els alts i baixos personals, la valentia i la temor, l’amor i l’odi.
El terrible impacte que va suposar la desfeta de l’exèrcit republicà al front de Lleida; la inhumana guerra incivil que varen sofrir els nostres avantpassats, les conseqüències de la qual encara són paleses en la divisió entre bons i dolents dels seus participants i familiars; la lluita inútil i fratricida que va comportar rius de llàgrimes i de sang, i el record encara viu de la tragèdia converteixen aquesta novel·la històrica en un autèntic episodi vivent en la qual la ficció i la realitat es confonen. Els sofriments i les lleialtats les traïcions i els ideals, descrits per la ploma d’un escriptor de casa donen vida a una sèrie d’episodis dramàtics i sentimentals.
L’esperit humà es troba amb el dilema de poder afrontar la lluita contra els seus propis sentiments i les pressions forasteres. El protagonista, l’Hipòlit, veu la seua vida partida, immers en la defensa d’uns ideals que l’aparten del seu amor i del fill que esperen. S’ha d’enfrontar amb la mort mentre manté una lleugera esperança que aguanta la flama de l’amor i de la il·lusió contra tanta brutalitat. El destí va regirar la vida d’un grup de combatents i de les seues famílies en una Barcelona que sofria la duresa implacable de les bombes. Els seus idearis sentimentals i els justificats impulsos de lluita per Catalunnya i per les llibertats arriben a ser escombrats per la recerca d’una pau humana que permeti retrobar la calma personal. L’autor va portar uns fets que es referien a les seues pròpies vivències de guerra i d’exili. Els fa situar a les trinxeres del front del Segre i als camps de concentració de la Catalunya del nord. La brutalitat presenta un món que va ser enderrocat bruscament sota les bombes. El final de la guerra, l’arribada de la misèria i de la gana, amb la mort com a companya. Es reviuen les pàgines més dramàtiques d’una veritable tragèdia humana.

De la trinxera estant, l¨Hipòlit, l’Ernest, en Xurri i en Vidalet, han vist, amb l’angoixa al cor, com s’abandonaven les primeres línies, obrint, d’aquesta manera, el camí a l’adversari. Ni els oficials, ni els soldats que guarnien aquesta primera línia de resistència, s’han vist amb forces d’acarar-se als monstres d’acer.

Una anàlisi interessant sobre la novel·la ens l’aporta el crític literari Albert Manent,1 veritable expert en la literatura catalana de l’exili, que destaca l’anàlisi psicològics que l’autor fa a través dels seus principals protagonistes en un moment de desesperació total.

La sang ho envaeix tot, els morts, colgats, s’obliden. La guerra s’ha convertit en apocalipsi i s’ha de tallar. D’ací que Destins es troni un al·legat contra la contesa i contra certes maneres de dur-la des del camp republicà. La retirada vers la frontera presenta paral·lels amb Ombres entre tenebres, peró Cid és un escriptor hàbil, menys melodramàtic. La segona part dona una visió dels camps de refugiats França, però s’interroga: per què ha fugit tanta gent desesmada, deixant patir els innocents? Hi ha un assaig d’anàlisi psicològica del fenomen a través de les reaccions i soliloquis d’exiliats anònims.

Destins va ser reeditada el 1981 per l’Editorial Dertosa a cura de Marta Marín i el poeta Albert Roig. El dibuix de la portada procedia de la seua primera edició mentre que les il·lustracions varen ser realitzades pel pintor tortosí Jaume Rocamora, un dels artistes ebrencs més internacionals. L’editor, el Dr. Ramon Miravall i Dolç,2 situa les motivacions de l’autor en la seua imperiosa necessitat d’alliberar-se de tanta cruesa i maldat:

L’obra podria concretar-se tot dient que és una novel·la sobre la guerra, però, en el fons, l’autor ha emprat la guerra que visqué per fer sobreeixir el seu pensament d’uns límits habituals i lliurar-se en la boira que enterbolia un destí incert, a l’abstracció i la hipòtesi, turmentat pel seu neguit espiritual, per caure en la metàfora que contrasta de vegades amb les més cruels imatges reals.

3. Un assaig: La Guerra Civil i la Revolució a Tortosa

Va ser autor d’un assaig publicat a títol pòstum, en el qual ens narra les terribles vivències que va provocar el conflicte bèl·lic a la ciutat, amb el pànic viscut per una població totalment desprotegida. Es tracta d’un document autobiogràfic, d’un gran valor històric, des del qual s’analitza amb fredor els greus errors comesos a la rereguarda republicana a la vegada que condemna totalment l’actuació de pretesos grups revolucionaris incontrolats.
A partir de la seua pròpia experiència ens situa en el dia a dia del Consistori tortosí, marcat malauradament per l’actuació funesta dels membres de l’Específica, una comissió enviada pels sindicats anarquistes que varen prendre possessió de l’Ajuntament per la força, varen arraconar els dirigents republicans i varen atemorir tots els regidors que no congregaven amb els seus mètodes. A la vegada ens fa cinc cèntims de la seua lluita contant per tal de salvar el valuós patrimoni cultural de la ciutat, de la catedral i del museu, no sense dificultats a causa dels impediments per part dels revolucionaris que no tenien cap tipus de consciència artística ni de respecte pels bens patrimonials (no solament els de motivació religiosa). La passió que posa en cada explicació i l’ús d’un llenguatge entenedor converteixen aquestes memòries en un veritable retrat d’un dels períodes més foscos de la nostra història recent:

Carrozas, al Comité de Defensa, havia pres la ciutat com un país conquistat; el Comitè de Salut Pública no arribava a saciar-se emborratxat de sang i de crims; les presons, en lloc de buidar-se, continuaven omplint-se cada dia més; les expropiacions no s’aturaven; els hospitals municipals eren un catau on els negocis més ruts i escandalosos trobaven camp adobat per a realitzar-se; cap porta del carrer; la llibertat s’havia convertit en llibertinatge. I, mentrestant, a les trinxeres del front, la guerra s’hi estabilitzava sense que els revolucionaris a ultrança de la rereguarda recordessin els idealistes que dormien sota la llum de les estrelles.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!