Emigdi Subirats i Sebastià

Preludi introductori
L’admirat home de lletres tortosí, Manuel Pérez Bonfill,1 va publicar a l’històric setmanari Ebre Informes el maig de 1978 un article, a la vegada alliçonador i didàctic, en el qual feia esment d’una instructiva conferència que havia donat a l’Ateneu de la capital catalana el literat Vicenç Riera i Llorca, que pretenia fer un balanç ràpid però concís de la nodrida tasca que havien realitzat una llarga llista d’escriptors catalans exiliats en diversos països de Llatinoamèrica durant més de tres inacabables dècades. Durant el transcurs d’aquesta xerrada literària, l’acreditat conferenciant va citar el nom del jesusenc Joan Cid i Mulet, la qual cosa va portar en ment al veterà ensenyant de nou qüestions doloroses que feien referència al desconeixement que té la ciutadania de la vasta obra, que abraça camps ben diversos, d’un dels autors locals més internacionals.
Joan Cid i Mulet (Jesús, 1907 – Ciutat de Mèxic, 1982) va jugar un paper molt important a la Tortosa dels anys 1930 en els heterogenis àmbits cultural, educatiu i polític. Era un gran home de cultura que confiava cegament en la funció educativa com a eina crucial per al desvetllament de la població. Va destacar com a ideòleg, teoritzador del corrent polític catalanista a casa nostra, i va convertir-se en un bon dinamitzador cultural

1. Obra poètica

Va realitzar els seus primers passos literaris amb la publicació de tot un seguit de poemes de joventut al setmanari catalanista Vida Tortosina (1927-1937). Era una poesia que es caracteritzava pels seus missatges il·lusionats, fins i tot bucòlics, que cantava a les coses belles de la vida i a una cultura catalana que agafava nous vols durant el període republicà. El mateix caire estètic queda reflectit en el seu primer volum de poemes titulat Roses Blanques (1934). Els diversos comentaristes literaris ebrencs del moment (Francesc Mestre i Noé, Antoni Campos Sapiña, Lluís
Climent, etc.) varen fer unes crítiques elogioses del nou poeta que havia compost, amb les seues pròpies paraules, un conjunt de roses per gaudir de la lectura i homenatjar amb un vocabulari exquisit les imatges belles que ens aporta el viure.
En canvi, ens cal reivindicar l’alta qualitat de la seua poesia de guerra, que demostra la maduresa del poeta en el domini de l’idioma i que aconsegueix uns autèntics retrats en vers de denúncia de la duresa del moment.
Als Països Catalans no s’ha agrupat cap col·lectiu poètic sota el qualificatiu de ‘poetes de la Guerra Civil, malgrat que va haver-hi autors de gran qualitat com Joan Oliver “Pere Quart” o Agustí Bartra, que varen desenvolupar la seua faceta poètica més ben aconseguida a partir de l’horror experimentat en pròpia carn i la implantació posterior del règim franquista.
En altres països, aquest fet literari ha anat d’altra manera. La primera guerra mundial va ser tan atroç que a Gran Bretanya va colpejar moralment tota la societat i va crear una magnífica generació literària, encapçalada per Wilfred Owen i Siegfried Sassoon, que varen compondre els poemes més dramàtics de la literatura contemporània. En la poesia castellana, hi ha igualment el conjunt de poetes que conformen l’anomenada Generació de 1936: Gabriel Celaya, Joan Gil Albert, Miquel Hernández, Lluís Rosales, etc., que varen destacar per l’apassionament de la seua poesia de denúncia de les atrocitats d’un conflicte bèl·lic que s’allargava sense fi.
Joan Cid i Mulet és, indubtablement, un dels grans poetes catalans de la guerra de 1936-39. El 1937 va publicar l’històric recull Les ales del neguit, la qual cosa li va suposar rebre unes crítiques destructives i implacables per part dels membres més radicalitzats del sindicat anarquista FAI, que consideraven que no estava el panorama com per parlar de poesia. El poeta jesusenc va destinar tots els diners de la venda del llibre a ajudar la ciutat de Madrid, assetjada per l’exèrcit franquista. Aquest poemari està dividit en tres parts ben diferenciades: Poemes de totes les hores, Poemes de la nit i Passionals. El poeta comença volent fer un cant a l’esperança en els primers versos, basada essencialment en l’amor de joventut i en la bellesa femenina que encoratja tota mena de passions i de nobles sentiments. Al final però canvia bruscament l to dels poemes, per tal d’afrontar els seus ideals plenament i recordar que estaven enmig d’una tragèdia col·lectiva i calia unit tots els esforços per superar-la:

Però tu, joventut catalana, aguerrida,
indomable i ardida
empunya les armes i avant!
Escriu en la història la gesta més bella
i diguis als pobles que ets l a sentinella
que vetlla i que lluita per la llibertat.

El poema més conegut del recull és Ales Negres, el qual se sol recitar habitualment en sentides commemoracions de fets bèl·lics vora l’Ebre. Trobem la simbologia dels corbs d’acer, els avions italians que varen maltractar com mai Tortosa des de l’aire. Hem de tindre ben present el fet que va ser la ciutat on van caure més bombes durant els tres anys de conflicte bèl·lic fratricida, la veritable Gernika catalana. El poeta volia fer un retrat-denúncia d’uns fets que havien causat gran terror entre la ciutadania. Hi trobem referències mítiques com els “genets apocalíptics”, a part de la simbologia del color negre que ens transporta a l’obscurantisme forçós. També volia deixar entreveure la reacció ciutadana d’indignació total envers la situació dramàtica que els tocava viure.

ALES NEGRES
Han passat corbs d’acer
amb un xisclet d’espant i de terror
Han passat corbs, i tot l’espai
ha fet pudor
de mort i planys d’esglai.
Han passat corbs, genets apocalíptics
que han fet un devessall de la ciutat.
Han passat corbs, com una torbonada,
i tot ho han empestat
de cendres, de runes i misèria.
La gent ha clos el puny
quan han passat els corbs d’acer;
ha clos el puny, i una mirada
rabiüda ha encès d’odis el pit,
i amb un accent de veu acalorada
els negres corbs ha maleït
Ha estat fugissera la volada
dels pirates covards;
han deixat caure dins l’ombra, la metralla
i han fugit esperitats,
enllà, enllà de la muntanya
com si fossin dimonis empestats.
Han fugit lluny, les ales negres
que han envaït el nostre cel…
Han fugit com fugen les raberes,
deixant només un rastre de recel.
Han fugit dins la nit, perquè la llum
del dia els hi fa nosa.
Els corbs d’acer, pirates famolencs
de sang i de vides innocents,
només amb la fosca són valents!
Han passat corbs d’acer
amb un xisclet d’espant i de terror.
Han passat corbs, i tot l’espai
ha fet pudor
de mort i planys d’esglai.

Alguns dels millors poemes de guerra de la seua producció els va publicar al quinzenari cultural antifeixista barceloní Meridià. Són unes poesies (Cel de trinxera, Una tarda de diumenge) amb missatge tètric que reflecteixen l’estat d’ànim dels republicans que ja auguraven la derrota i les conseqüències que derivaria el domini feixista. Els següents versos encapçalen el poema Cel de
trinxera:
Com a cavalls desbocats en trista cavalcada
Els estels fan corrua enllà del firmament;
Són espurnes flotants de crinera irisada,
I quan fugen gemeguen un xiscle de turment.
La nit és silenciosa. Només a estones
S’oí el picor el picor amic dels nostres artillers.
Vigila l’esguard. Els ulls són com a fones
que guanyen les distàncies en no-res.

Hem tingut al nostre abast igualment alguns poemes inèdits escrits tant a Perpinyà com a Mèxic. La seua producció d’exili és de gran qualitat, tot i que encara roman inèdita. El to d’alguns del poemes denuncien la sensació de desterrat, d’haver perdut molt, tant personalment com col·lectivament. Queda constància de la reivindicació de Joan Cid i Mulet com a un dels grans escriptors i poetes catalans antifeixistes, que va tindre un paper cultural i literari molt important durant tot el període de la Guerra Civil i que va fer-se un molt bon nom en els ambients culturals barcelonins.

I s’empaiten amb armes fratricides,
i s’arrosseguen pel pendent aspriu,
ganyotes i gemecs, planys suïcides
ressonen enllà de les muntanyes escruixides
pel tronar dels canons ençà del riu…
I em palpo les carns, són una brasa
que té per resclum un llit de sang…
tremola ma veu i al llavi es glaça
de veure la mort com en percaça
amb la seva ganyota horripilant…
s’ha fos la visió rere del vidre
de la meva animeta sense son….
tornen les hores de fred i captiveri
amb la boira del més obscur misteri,
dintre la cambra negra del meu món.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!