Emigdi Subirats i Sebastià

Un Filòleg Excepcional del Segle XIX: en Pere Labèrnia

El lingüista Pere Labèrnia (Traiguera 1802- Barcelona 1860) va ser l?autor de diversos diccionaris de la llengua  castellana i del llatí, i de detallades gramàtiques preceptives: Diccionario de la lengua castellana con las correspondencias catalana i latina (1844-48) i Novísimo diccionario de la lengua castellana con la correspondencia catalana (1866-67). La seva gran obra, però, va ser el ?Diccionari de la llengua catalana amb correspondència castellana i llatina?, publicat a Barcelona el 1840, que va suposar una continuació dels   repertoris lexicogràfics d’aquests tres idiomes. Al mateix pròleg de l?obra (del qual n?hem conservat la grafia original) deixa ben explícits els seus ideals de fer recobrar a la llengua nativa tot el seu esplendor, així com cal destacar el fet que ell mateix  es declara català:

Molt de temps ha quels verdaders catalans, assó es, los que aman tot quant té relació ab las glorias de Catalunya, desitjaban un Diccionari de la llengua catalana, un diccionari rich en paraulas y en frases, que fixás la pura y genuina pronunciació y ortografia del idioma catalá, no en son estat de abjecció y descuyt com se troba en lo dia, alterat y desfigurat per la mescla de termes estranys, locucions y accents, sino brillant, complet ab tota la integritat y propietat que li eran características, quant dominaba en varias y dilatadas regions del mitg dia de Europa com llengua viva y única, quant era usada indistinctament del sabi y del ignorant, y se prestaba ab natural flexibilitat al grave accent del legislador, del politich y del filosop tan facilment, com á la melodia poética y á la saborosa diversitat dels mès agradables capritxos.

L?autor va dedicar aquesta històrica obra a la Reial Acadèmia de Bones Lletres, entitat a la qual pertanyia, la direcció de la qual va decidir patrocinar-la després que alguns dels seus membres l?haguessin supervisat adequadament. Reproduïm part d?aquesta dedicatòria:

 No temo incórrer en la nota de adulador al dedicar a VS lo Diccionari de la llengua catalana, ab la correspondencia castellana y llatina y lo de la segona ab la versió de la primera y última, que he determinat donar a llum, després de divuyt anys de continuo treball. Ben penetrat del zel ab que VS procura los progressos y esplendor de la literatura, y ab probas inequívocas del honor y benevolencia que VS se ha dignat dispersar-me, afavorint-me de lo títol e individuo de aqueixa Distinguida Corporació, he cregut no debia buscar altre Mecenas, a qui poder rendir al mateix temps lo tribut de un profundo reconeixement.

L?obra del mestre Labèrnia va ser molt estudiada durant tot el segle XIX, alhora que va rebre tota mena de crítiques positives en diferents revistes especialitzades, entre les quals destacarem, donat el seu prestigi intel·lectual i per la seva credibilitat quant als estudis filològics, la del lingüista reusenc Antoni de Bofarull[1], que va publicar a la prestigiosa publicació ?La Renaixença?, que expressa la seva admiració pel caràcter i la personalitat del lingüista del Maestrat, que demostra una gran estima per la llengua dels pares:

La mà experta no és altra que la de l?insigne doctor Pere Labèrnia, llatinista consumat, com pocs n?hi ha, literat i humanista, mogut en son treball no per mesquina especulació, sinó per amor a la cosa, com que s?ocupà per espai de 14 anys en l?obra que tant havia d?honrar sa memòria, donà a llum son important diccionari català-castellà i viceversa.

Un altre gran intel·lectual català, en Torres Amat (un dels pares veritables de la historiografia nacional), també hi dedica uns destacats paràgrafs per tal de reconèixer la magnífica tasca d?investigació filològica que va realitzar en Pere Labèrnia, del qual destaca la seva notable contribució a l?estudi científic i a la dignificació de la llengua catalana:

Se esmera Labèrnia en adquirir el sentido genuino y fijar la exactitud de las voces catalanas, recurriendo a falta de datos positivos a la lengua latina su verdadera madre, sin descuidar las voces bárbaras y anticuadas, ni la diversidad de muchos términos territoriales, para la expresión de una misma idea. La enriquece además con un número considerable de frases, refranes y modismos particulares y corrientes, acomodándoles sus respectivas correspondencias en castellano a presencia de los diccionarios de la Real Academia Española.

Finalment, un interessant article monogràfic sobre el filòleg de Traiguera fou publicat a l?entranyable revista ?El Pont?[2] (eina indispensable per a la normalització del català durant els foscos anys del franquisme), per part del polifacètic historiador tortosí Ramon Miravall i Dolç, que se sorprèn de l?aparició a un poble de la serra del Maestrat d?una figura literària tan valuosa i excepcional, en un moment en què encara no s?havia assolit la Renaixença cultural a la Catalunya Vella, i molt menys a les comarques rurals valencianes:

 Cert que ja eren nombrosos els lletraferits que fien ús de la llengua vernacla com a vehicle d?expressió literària, però Pere Labèrnia feia anys que treballava per aquest llenguatge que gairebé havia perdut son nom. Deu anys de treball són els que enceten l?estudi científic de la llengua catalana, sense ajut i mancat de textos orientadors.

En Pere Labèrnia és, sense cap mena de dubte, el més gran filòleg que han donat les comarques del Maestrat. Resulta paradoxal, doncs, que el seu nom sigui pràcticament desconegut per la nostra gent, i la seva obra totalment oblidada per part de les institucions regionals, que tenen el punt de mira massa sovint messeta endins i sembla que deliberadament pretenguin amagar l?obra d?aquells que han contribuït científicament a dignificar la llengua pròpia d?aquesta terra. Ben al contrari, el reconeixement de la figura del lingüista traiguerí hauria de ser crucial en uns controvertits moments com els actuals, en què s?han aguditzat els intents de fragmentació de la nostra llengua autòctona (atorgant-li diversos noms amb guió inclòs), que es parla des de les Corberes al Segura i des del Cinca a la ciutat sarda de l?Alguer, malgrat que alguns polítics que mai la utilitzen s?entestin tossudament a negar-ho. La categoria filològica d?en Pere Labèrnia ben segur que està molt per damunt de les misèries polítiques actuals, i ens presentaria davant d?Europa com a un col·lectiu lingüístic cohesionat i vital, que espera veure reconegudes les seves dignes aspiracions com a llengua oficial per part de les màximes institucions del vell continent. Gràcies a homes com el traiguerí Pere Labèrnia, podem dir que el català es troba a la mateixa alçada que qualsevol altre idioma continental.