Deadline és el conte que acabo de publicar dintre del recull "Estius a l’Ebre" de l’editorial Aeditors.
DEADLINE
Era escriptor. Plasmava lletres en paraules. El deadline estava previst per a les 10 en punt de la nit. Va llevar-se d?hora i gairebé no va prendre res per esmorzar. Va seure?s a la butaca de l?ordinador, atès que no tenia gaire temps per a perdre, tal com li havien memorat pel davant i pel darrera. Havia de corregir àvidament el vibrant relat que estava predestinat a ser el gran boom literari de la temporada, tal com ja ho havien estat les seves dues darreres novel·les. Els agents editorials de més pes li havien donat pautes a seguir en la correcció, moltes.
De sobte, el va envair un fortíssim mal de cap. Va seure al sofà, sense gaires comoditats. Es va aixecar poc després, ja que era ben conscient que s?havia de concentrar novament amb les seves obligacions literàries. Les idees brillaven per la seva absència, però. Era obvi que no era el seu millor dia. Va obrir-se una cervesa i després una altra. Aleshores, va rebre una trucada urgent de l?editor. Tot va bé, pregunta i resposta a l?uníson. Va voler fer una pausa per fer una lectura ràpida als correus electrònics, que n?havia rebut una carretada. Uns li remembraven que era el millor narrador del moment, d?altres li repetien el termini de lliurament de la millor novel·la de les que es fan i desfan. No se li va ocórrer altra cosa que anar-se a buscar una altra cervesa.
Li va venir en ment el feliç record dels últims dies de relaxament, sense urgències d?editors avariciosos, saberuts i impertinents. La darrera nit passada amb la Núria havia trencat tots els seus esquemes personals. S?havia lluït com en el millor relat de la seva emergent carrera com a literat estel·lar. Estava tan bona la Núria, amb les seves natges rodones, els seus pits a mesura, i la seva mobilitat incansable al llit, que hauria fet tornar boig al més fred dels homes. Era una noia molt trempada la Núria, i a ell amb el simple pensament el dotava de les sensacions pròpies d?aquest adjectiu. Va tornar a seure davant de l?ordinador. Res de res, quant a idees. Les cabòries varen tornar a ocupar el seu lloc privilegiat. I aquell cap de setmana que havien passat plegats a Sant Carles de la Ràpita. Sexe del dur! I aquells llagostins de mil sabors i dels bons, i la tranquil·la planúria del Delta de l?Ebre que desconeixien totalment, i l?arròs: negre, groc, amb brou, a banda, i arrossejat. Quins descobriments tan nutritius! Quina joia per als seus ulls i per al seu cos! Quin plaer més formidable els havia proporcionat la vida i no havien de tardar en repetir-lo!
Una trucada de la mare li exigia la formalitat deguda (els de dalt li havien donat un cop de telèfon plenament sabedors del poder persuasiu que solia tenir ella sobre aquell que havia engendrat). En Ricard va maleir mil cops que tothom mengés amb tant d?anhel d?aquell pa, per la qual cosa el forçaven a seguir un ritme aliè al que ell hagués desitjat. Semblava que no tingués cap dret a fallar-los, que li haguessin posat una llosa a sobre, insofrible de portar durant gaire estona més. Per apaivagar els ànims, va treure paper de fumar i va posar-se a unir una cigarreta de les especials. Va assaborir cadascuna d?aquelles silencioses calades com mai ho havia fet abans i va rebre una inspiració ben sobtada.
Va tornar a posar-se a corregir. Havia trobat la clau de la mateixa manera que durant els anys universitaris. El seu estat d?ànim era radicalment proporcional a la seva inspiració literària., la qual arribava al súmmum durant aquelles nits de gresca grossa pels carrers de Tarragona, la imperial. Allò sí que era vida! Ja podia tornar com una cuba a casa, que es posava a devorar com un obsés històries de matinada davant de l?ordinador, i aconseguia uns resultats ben exquisits. En canvi, les classes de literatura mai no li havien interessat. Ell era un home d?acció, que aconseguia narrar amb una perfecta fluïdesa i composar poesia amb veritable cara i ulls. Si tal escriptora era lesbiana o tal altra nimfòmana, no era de la seva incumbència. Ni tampoc els pistolers o els gais.
La modèstia no havia estat mai una de les seves virtuts, no anava amb la seva personalitat. Estava convençut que era dels bons, en feia bandera i fugia tothora de teories. L?acompanyava el record d?aquelles festes grandioses al pis, amb ampolles i ampolles d?alcohol com a sana companyia, que tant irritaven els veïns carques que feien les sinistres trucades als municipals.
Amb aquell precís pensament en ment, va tornar a sonar el telèfon: l?enemic del dia. Era l?assistent de l?assistent de l?editor. Li recordava les pautes que el seu cap ja li havia fet esment poc abans. Quedaven dotze hores! I en Ricard amb una altra cervesa i amb un altra cigarreta especial com a companyes. De la novel·la, no havia aconseguit canviar-li ni un sol punt o coma. El mal de cap anava fent el seu camí a passos veritablement accelerats.
I aquell viatge de fi de carrera a Praga. Allí havia cardat cada nit com un boig. El seu subconscient li deia que havia de suavitzar el seu llenguatge, que era un personatge públic. És a dir, havia fet l?amor amb la Raquel, amb la Isabel i amb una altra que estudiava filologia anglogermànica, el nom de la qual havia oblidat completament. Allí s?havia inspirat de debò, i havia concebut la gran novel·la de la seva producció: ?Col·locats en terra de Bohèmia?. Havia fet famós el rodolí: Droga blana és droga molt sana.
Com deia en Quim, eren terra de disbauxa i gent de xalera, que al món només estem quatre dies i n?hem de treure el suc adient. Quin filòsof més divertit i intel·ligent, en Quim! Aquell no havia acabat la carrera (s?havia quedat amb assignatures penjades de segon!), però el seu pare era un peix dels grossos de la Generalitat i no li va ser difícil endollar-lo en un alt departament. Si tenia el carnet de partit groc i tot! Era tot un històric!
Va anar al lavabo a treure el poc que havia ingerit. Els nervis li havien pres possessió de l?estómac. Varen sonar les 12, la una i les dues, com recita l?estrofa de la famosa cançó. La novel·la, igual. No tenia gana. No tenia ni una sola idea. Només tenia set. I la novel·la havia de ser revisada sense contemplacions, ho havia ordenat l?editor, el seu assistent i l?assistent d?aquest.
I els lectors? Aquests li havien donat el vist-i-plau, què cony! Que havia estat record de vendes durant mesos! Que encapçalava totes les llistes d?èxits que hi havia i deixava d?haver! Que havia fet història en una editorial petita de la perifèria de les perifèries! Del cul del món! I malgrat l?evidència, encara manaven d?ell, encara l?apressaven, i encara li feien la ment impossible!
Aquella cigarreta especial va donar pas a una altra, i a una cervesa encetada i a dues. El telèfon va tornar a sonar reiteradament. Ell va romandre assegut al sofà, immòbil. El contestador va deixar anar una veu que desplegava un missatge ben contundent i engrescador:
– Ricard, sóc la Núria, no m?has volgut respondre en tot el dia. Sé que m?estàs escoltant. Estic sola i tinc necessitat de tu, com mai. Allò d?anit ha de tenir continuïtat.
En Ricard es va començar a tocar tot el cos lentament de dalt a baix, i viceversa. La ment se li va tancar i els ulls varen dir adéu per una estona. A les 5, va despertar-se amb un ensurt i un únic pensament. El deadline, a quina hora és el deadline? Quedaven 5 hores, 300 minuts, 18.000 segons. No es podia permetre el luxe de perdre?n ni un més d?aquests.
Va engegar l?ordinador. Mal de cap accelerat. No quedava ni una cervesa a la nevera. Se li havia acabat igualment l?ingredient medicinal de la cigarreta especial. No va aparèixer ni una sola idea en la seva ment. Buidor absoluta. Va tornar el so estrident del telèfon, el so del dia. Era la Núria un altre cop. Va escoltar paraules escalfades i gemecs en el missatge. En Ricard va acariciar-se a consciència el múscul masculí. Va decidir amb un cop de consciència que no podia ser.
Va tornar a seure davant de l?ordinador. El capítol 4 no estava prou complert, li havien afirmat els que n?entenen tant. La boira continuava instal·lada de manera perenne en el seus ulls. Li va venir a la memòria un poema en francès que havia explicat un professor de la URV, que li havia contat un escriptor famós del país, que l?havia sentit en un congrés literari a Praga, o era Budapest. Altre cop Praga a la ment, i com un imant la mà a la bragueta. I el vers essencial que havia oblidat, que deia quelcom sobre els editors i les seves pautes. Mérde de critique. Sí, aquest era. Fucking editors! Va repetir aquesta expressió una i una altra vegada.
Va agafar la jaqueta del rebedor. Va eixir de casa amb una portada. Va engegar el cotxe i per esma va arribar al carrer de Balmes, cantonada amb Villarroel. Va agafar una capseta blava de la guantera. En queden tres, es va dir a ell mateix. Ideal per al que quedava de tarda. Feia uns dies que tenia claus d?aquell pis. Va obrir la porta i va retornar al món. La Núria va fer mil postures i totes eficaçment. L?estona va allargar-se una, dos i tres hores, amb els seus consegüents minuts i segons. Finalment en Ricard va sentir-se exhaust, i va saber-se feliç.
Varen sonar les nou al rellotge. La son el vencia. El deadline s?apropava. En un no-res va caducar el temps. De seguida, va sonar el mòbil un i dos i tres cops. L?editor, l?altre i l?altre. Tots tres varen repetir la mateixa tonada. Devia de ser urgent de debò. En Ricard no els va sentir. En el seu somni profund va idear històries ufanes, amb excel·lent sintaxi i perfecta ortografia. En aquell somni ideal plasmava lletres en paraules. Ell era escriptor.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!