Emigdi Subirats i Sebastià

Ja hem fet esment en posts anteriors que estem tirant endavant el bloc cooperatiu Cinema clàssics, http://cinema-classics.blogspot.com/, per tal de recordar tot un seguit de pel·lícules històriques de les quals  volem fer bandera. En el post d’avui voldria recordar un cinematògraf tortosí que va tenir una brillantíssima carrera durant dècades.

 Rafel Julià Sàlvia i Giménez (Tortosa 1915 – Madrid 1976) va ser un dels grans impulsors i regeneradors del cinema estatal durant els anys immediatament posteriors a la dura postguerra, període que es va caracteritzar únicament pel rodatge de  pel·lícules d’adhesió al nou règim feixista. Fill de notari, es va llicenciar en dret tot i que va començar la seua activitat pública com a periodista.  Als 20 anys ja dirigia l’històric rotatiu Ara (1935-36), únic diari escrit íntegrament en català de la història de Tortosa. Sortia als matins, la qual cosa també era una novetat a la ciutat (Heraldo de Tortosa, Correo de Tortosa i El Poble, eren repartits a la tarda) i era  portaveu de la Lliga catalana. A les pàgines d’Ara es descobrí  com a poeta, així com amb els diversos guardons que va rebre als Jocs Florals de Tortosa de 1935: premi Palestra amb “El tresor de la nostra llengua” i l’accèssit al premi Marcel·lí Domingo amb “Catalunya serà gran”.
Acabada la guerra, el bon nivell econòmic familiar li va permetre marxar a Madrid on  va iniciar una excel·lent carrera com a guionista i director de cinema. El seu nom va lligat als títols més populars  i amb més èxit de taquilla de la història del setè art a l’estat espanyol. El seu debut  com a guionista va arribar el 1950 amb  El final de una leyenda. Poc després  va realitzar el guió de la popular pel·lícula  El Judas (1952). De la seua ploma havien de sortir una vuitantena de títols històrics durant  els anys 1960 i 1970, que impulsaren les bases de la comèdia cinematogràfica estatal, coneguda pel nom popular de “espanyolada”. 
Algunes de les pel·lícules més famoses que va escriure són: “El dia de los enamorados” (1959), “La Gran familia” (1962), “Atraco a las tres” (1962), “Sor Citroen” (1967), “¡Como sois las mújeres!” (1968), “Un adulterio decente” (1969), “Las nenas del mimi-mimi” (1969), “Una chica casi decente” (1971), “La tonta del bote” (1970), “¡Se armó el belén!” (1970), “Una señora llamada Andrés” (1970), “Don erre que erre” (1970), “Soltero y padre en la vida” (1972), “Los novios de mi mujer” (1972).  Entre els artistes que interpretaren aquestes pel·lícules cal destacar els còmics Paco Martínez Soria, José Luis López Vázquez, Rafaela Aparicio  i Gracita Morales, i els populars Tony Leblanch i Concha Velasco.
També va dirigir dos de les pel·lícules més emblemàtiques de la comèdia costumista madrilenya d’aquells anys: “Manolo, guardia urbano” (1956) i “Las chicas de la cruz roja” (1958), i la històrica Goya (1973). Va dirigir fins a 21 pel·lícules, entre les quals: “Aquí hay petróleo” (1956), “Isidro, el labrador” (1964), “Días de feria” (1960), “Pasaje a Venezuela” (1957), “Nacido para la música” (1959), “El químico y el alquimista” (1967), “Proceso a una estrella” (1966), “El pórtico de la gloria” (1953), “Una tal Dulcinea” (1953), “Vida sin risas” (1959), etc.
Fins i tot, va arribar a debutar com a actor en les pel·lícules “Un adulterio decente” (1969) i “¡Se armó el Belén!” (1970).
De la seua  mà  també va arribar a tenir un paper important com a “script”  un altre veterà escriptor ebrenc, l’ampostí Josep Ferré i Royo (conegut socialment i literària com a “Pep Soquet”), el qual es va popularitzar com a dramaturg en llengua catalana i com a poeta (acaba de treure el seu darrer llibre de poesia). 
L’altre literat ebrenc relacionat amb el món de cinema durant aquests anys va ser Joan Cid i Mulet, que va fer adaptacions cinematogràfiques als anys 1940 en el seu exili mexicà (“El Final de Norma”, “Pepita Jiménez”). Ell havia estat el redactor de les primeres cròniques sobre cinema publicades a la premsa tortosina als anys 1930, concretament a “Vida Tortosina”, gràcies a les quals podem saber la programació dels històrics cinemes de la ciutat com el Doré. Durant la seua primera visita a Catalunya des del final de la guerra, el 1963, Cid i Mulet va tenir molt interès en reunir-se amb Sàlvia a Madrid, ja que el seu avió havia de fer escala abans d’aterrar a la capital catalana.