Emigdi Subirats i Sebastià

Quan era estudiant de COU a l’Institut Joaquim Bau de Tortosa, l’any 1985, vaig guanyar el premi de poesia de Sant Jordi amb el següent poema, A Catalunya, que just ahir em va aparèixer al bell mig d’una pila de fulles antigues. Mostro una clara il·lusió d’adolescent que vol la llibertat de la pàtria i la dignificació de la llengua. Han passat 22 anys, i continuo tenint la il·lusió de veure els Països Catalans lliures, malgrat els polítics actuals.

Endavant, Catalunya, endavant.

Oh, Pirineus que presidiu la muntanya

que besa les terres de la Cerdanya

i t’endinses en el mar tot navegant!

saludo la història, l’Empordà

que els grecs conqueriren

i el vell Canigó d’on sorgiren

els primers reis catalans.

I xafo la Barcelona capital

que encomana vies a ponent

que de Lleida senyeres ixen

i s’endú amb força el mestral.

I passo per Tarragona, bressol dels romans

per arribar a la terra del cabalós riu,

que no és cap frontera i somriu

al noble parlar dels valencians.

el Maestrat ens porta a l’Horta

i la millor terreta Alacant,

i d’allí tot navegant

en una terra no pas morta.

I tenim l’illa encantadora,

la Mallorca reina de reines,

on els parlars són perennes

– terra cristiana terra mora -.

ens uneix a tots el llemosí

de l’alguer fins a la Llitera,

amb una Andorra ben sencera

que algun dia sabrem unir.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!