Avui 14 d’abril, 78è aniversari de la proclamació de la República catalana el 1931 pel president Francesc Macià, he volgut incloure aquest apunt amb uns paràgrafs del capítol VI de la novel·la Dies d’anhels, que acabem de publicar l’ampostí Rafel Duran i jo, i que serà presentada el proper diumenge en el marc de la fira literària Joan Cid i Mulet a l’EMD de Jesús. Concretament, fa referència al capítol VI, el de la proclamació de la República catalana a la plaça de sant Jaume:

Recordo que havien tocat les 10 de la nit d’una data que per força havia  de passar a la història: l’11 d’abril de 1931, la nit més esperada per als socis, simpatitzants i clients assidus del Centre Republicà ampostí. Els carrers de la vila montsianenca  van anar omplint-se de banderes tricolors i els càntics d’entusiasme eren veritablement ensordidors. S’havia fet història ja que els obrers i els camperols havien estat els grans guanyadors dels darrers comicis municipals. Tots confiaven en la instauració immediata d’un règim nou que faria imperar la sobirania popular. Ben enrera havia de quedar el règim que afavoria els grans propietaris, que havia permès la perpetuació del cop d’estat del General Miguel Primo de Rivera feia vuit anys, que va implantar una dictadura militar amb la  complicitat del rei Alfons XIII. Amposta bullia amb els anhels republicans que s’exterioritzaven amb nombrosos himnes revolucionaris. A l’estació del Carrilet havien anat arribant des de mitja tarda onades de ciutadans que venien de totes les poblacions veïnes, tot lluint banderes fins ara clandestines, que acudien a celebrar la històrica implantació del règim del poble. Al balcó de l’Ajuntament alguns dels nous regidors electes varen penjar una senyera catalana amb l’estel blanc, i varen realitzar diversos parlaments emotius que varen omplir d’ànims  una multitud que durant aquella plàcida nit es veia ben capaç d’alterar radicalment la història.
L’Esquerra Catalana havia guanyat les eleccions municipals aclaparadorament arreu del país, mentre que a les nostres comarques els seguidors de Marcel·lí Domingo  havien estat els que més suport popular havien rebut. La ràpida i improvisada fusió d’uns quants partits nostrats, dirigits per la insigne figura de Francesc Macià, l’heroi dels Fets de Prats de Molló de 1926 i conegut com el iaio de Catalunya, havia donat uns fruits excel·lents i havia superat els resultats més optimistes. La plataforma electoral de l’esquerra nacional havia arrasat. Tant la dreta cavernícola i clerical com els col·laboracionistes de la Lliga havien rebut una pallissa electoral de les que fan molt mal i no s’obliden amb facilitat. Els seus lligams estratègics amb monges i capellans els havia condemnat a l’ostracisme polític i a la pèrdua de bona part dels seus privilegis. El caciquisme, tan vigent a les Terres de l’Ebre, quedava postergat finalment, i la classe obrera passava a encapçalar el moviment polític. Déu n’hi do!
Als nostres cors tot era esperança ja que esdevenir es tornava a tintar de blau. Els comentaris populars exigien un canvi radical en quasi totes les estructures de la societat. A partir d’ara l’ensenyament públic havia de rebre les atencions necessàries que el poble demanava, i les condicions laborals dels treballadors havien de millorar considerablement. El clergat hauria de passar per l’embut, ja els tocava després de l’actitud condescendent que havien tingut durant els anys de la dictadura.  La pressió de l’església per mantenir els seus privilegis quedaria en orelles sordes. Ja no eren ningú! El poble seria qui manaria, qui encapçalaria el canvi i enfocaria el rumb a seguir. Durant els darrers mesos s’havien celebrat a Amposta moltes reunions clandestines per preparar l’enderrocament del règim. Una figura emergent, l’Alfred Escrivà, a poc a poc, va convertir-se en l’apòstol ideològic que necessitàvem els ampostins. Ell era l’home fort de la candidatura marcel·linista a la riba dreta de l’Ebre, que havia reunit una bona colla d’idealistes i socialistes de socarrel, que creien fermament en la revolució obrera. El partit del mestre Domingo, els radicals socialistes, varen prometre a la població que no hi hauria mai més amos ja que aquesta paraula ignominiosa la deixaríem exclusivament per als gossos. Els ciutadans varen creure en ells i varen afiliar-s’hi majoritàriament, convençuts que podien canviar la societat i que tot un ventall d’il·lusions podrien fer-se prompte realitat.
Jo, en canvi, no vaig dubtar en endegar la meua militància a l’Esquerra Catalana. Feia molt temps que m’havia impregnat de sentiment catalanista a partir de lectures sobre la nostra història. Havia fet de la catalanitat una bandera que no podia separar de mi. Creia fermament en uns ideals que havien de portar  la llibertat al meu poble, alhora que també  facilitar la millora de la vida proletària. Creia en una pàtria més justa, que ens permetés gaudir de casa nostra i no de casa un altre.   Durant tot el  vespre s’escampava una mena de consigna revolucionària que de manera repetitiva anava pronunciant tothom amb convicció extrema:
– La República serà el govern de tots.
A la plaça de l’ajuntament, tot eren aplaudiments i crits quan els regidors elegits  apareixien al balcó consistorial i feien onejar la bandera catalana. Jo, al costat de la Teresina, no parava de mirar enlaire i era tot orelles davant dels comentaris il·lusionats d’una multitud enfervorida.
– La dreta, a fer la mà! Les esquerres al poder!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!