Emigdi Subirats i Sebastià

Ahir la nit vaig anar a l’actuació d’Obrint pas a Alcanar (el Sènia), amb Araceli, la meua dona, i Rosa, la meua filla gran (el menut Guillem el vàrem haver de deixar amb ma germana). Va ser molt especial per a mi perquè feia molt temps que no podia gaudir d’un concert en directe, i crec que em vaig rejovenir de sobte de tant ballar i saltar. Durant molts d’anys no me’n perdia ni una de les animades nits de rock català (Els Pets, Gra Fort, Sangtraït, Lax’n busto, l’Elèctrica Dharma, etc.) per aquestes contrades de l’Ebre final i arreu dels Països Catalans. Ara, però, les obligacions familiars, amb dos xiquets menuts, imposen. L’al·licient de la nit era per a Rosa, que als seus 6 anys assistia al seu primer concert en majúscules, ja que fins ara només coneixia les tradicionals vetllades musicals de la festa major del poble. Els meus xiquets són fans d’Obrint pas, i repeteixen de memòria com un papagai les lletres de les cançons, donat que les han escoltades al cotxe des que eren uns nadons.

De bon començament, ja vaig anar agafant el caliu de festa i lluita. A l’entrada mateixa, vàrem signar contra el projecte Càstor de l’inefable ministre d’indústria de l’Espanya una, Joan Clos, que preveu instal·lar una planta de gas davant de la costa de Vinaròs, la qual, l’exalcalde tortosí del PSOE, Joan Sabaté, en una de les seues elocubracions  habituals,  proposa portar-lo al polígon Catalunya Sud de Campredó, a menys d’un quilòmetre de casa meua. Quins moixons de rapinya!!

Ja dintre del Casal Cívic canareu, vaig jugar-me la setmanada en les diverses parades, amb material amb quatre barres i un estel roig, que tenien els Maulets i altres formacions independentistes. Em vaig comprar un polo, camisetes, xapes, clauers i el darrer CD del conjunt estel·lar del rock de la terra.

Va donar el toc de sortida a la nit, el grup canareu "Kampanilla " i el va acabar el rapitenc "Queixal del seny". Cal encoratjar aquestes dues joves formacions  a continuar engrandint el panorama musical ebrenc. Seria injust no tenir paraules d’ànim per ells i donar-los aquest reconeixement, ja que de ben segur que per a ells va ser tot un honor acompanyar Obrint Pas, i s’ho van passar d’allò més bé.

El concert va tenir un molt bon ambient, amb moltes ganes de ballar i de xalar. Sense ser multitudinària, l’assistència va estar prou bé.  Els xicots d’Obrint pas ens van fer vibrar amb el seu ritme frenètic, el seu esperit de protesta, el seu "savoir faire" dalt de l’escenari, i la seua valentia a dir les coses pel seu nom. I és que plegats som la flama de tot un poble en moviment, que a través de la música, l’art, les lletres, la feina, la ciència o la festa, vol continuar existint com a nació, a despit de les constants traves que ens aporta el vent de ponent. I és que són de València, una capital catalana en la qual esperem retrobar prompte el Tio Canya, per a sentir la llengua de la terra arreu. I és que n’estem fins als ous de l’autoodi i la mediocritat de la classe política nacional actual, a dalt i a baix. Els Montilles i els Franciscos Camps de golf són una autèntica epidèmia nacional, al mateix nivell de botiflerisme. Tal com va pronunciar un dels membres del grup: que se’n vagin a fer la mà! Lluitar, crear, construir…el poder popular…la nació catalana de les Corberes al Segura i del Cinca als torreons de l’Alguer!

Sota el so estrident de la dolçaina, vàrem corejar entusiasmats els càntics a la Costera, la Marina, la Safor i la Vall d’Albaida (comarques nostrades). "Som del sud", i del centre, i de terra endins i de mar enllà, i mai no oblidarem Guillem Agulló: cap agressió sense resposta. Ens recordaren l’impressionant ambient viscut a l’Aplec dels Ports a Cinctorres, el qual em portà a la memòria boniques vivències dels meus anys joves. I condemnaren sense embuts que mentre posen bombes a les seus del Bloc Nacionalista Valencià i cremen llibreries especialitzades en el llibre en català, l’Audiència nacional empresona abertzales indiscriminadament i persegueix els joves que socarrimen imatges borbòniques. En quin país civilitzat seria més greu la crema d’una foto que la col·locació d’un artefacte terrorista? Si els espanyols tenen rei, Xavi Sarrià va recordar orgullosament: "Jo sóc català i no en tinc". El de Benimaclet (l’Horta) la va clavar!

Quan va acabar-se el concert, vaig poder conèixer en persona Xavi Sarrià, el cantant i company blocaire. Em va fer molta il·lusió, ja que el considero un xaval íntegre i patriota fins la medul·la. Rosa repeteix avui que va besar-lo i se sent orgullosa d’aquest fet.  Fa uns pocs dies li vaig composar un poema, en el qual vaig concentrar els meus sentiments per retratar la seua lluita constant per la dignificació de la música en llengua catalana. Xavi Sarrià és l’exemple de xicot que ha arribat a dalt de la seua carrera professional amb molt d’esforç i molt talent, i no ha oblidat el dur camí que l’hi ha portat, ni els companys que l’han ajudat, als quals reivindica dia sí dia també en públic i per escrit. Pertany al poble resistent, i sempre serà així. Aquest és el seu gran mèrit i aquesta la seua infinita grandesa!

Quan vàrem engegar el cotxe, continuàrem escoltant Obrint pas amb el CD que ens acabàvem de comprar. Vaig ballar tota la nit i avui quasi no em puc moure (qüestió de la meua proximitat al 4), però encara ressona en mi l’únic crit possible després d’haver gaudit de l’actuació d’aquests músics nostrats: VISCA LA TERRA!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!