Amb els meus

Sé d?aquell remot indret on ix el sol cada matí

i tot s?adorna en un instant de colors ben clars.

Sé, però, d?un altre lloc amb tots els privilegis,

on el pare riu i parla i uneix en un sol cor

tot un univers de sentiments, parles i enyors.

I la dona ocupa el seu lloc d?enginy humà,

i rep i dóna, en sap de donar  amb joia consumada.

Creixen les arrels comunes arreu d?una  nova

escena de vida ara feta nostra amb força inherent.

Són d?ací i d?allà, d?arrels llargues i lleugeres!

No en saben de records, no en volen saber.

Amèrica, Amèrica, és un nou crit que els calma.

I en faig bandera,  de la meva nostàlgia trista

i dels mals aliens impertorbables!

Ells escolten altres músiques, altres planys

de jocs humans que els fan saber de la vida.

Sort indomable que el pa d?avui és blanc i tendre,

l?ahir ronser ja no interessa gaire al so entusiasta

de allá en el rancho grande, allá donde vivía

on segueixen sent els reis de casa i dels nostres cors.

A Mèxic i a casa

Dolça Catalunya,

Pàtria del meu cor,

Quan de tu s?allunya,

D?enyorança es mor

(Jacint Verdaguer)

Busco paraules que rimen, càntics d?esperança:

un poema musical, quelcom especial en l?ànima.

Una veu que encadeni el cos i l?esperit per sempre

i dignifiqui l?art de la paraula.

Sóc el poeta de la tarda, que té l?amor com a lema

i composa una poesia tendra amb ideals que mai no frena.

Canto a la natura pura, al color del cel i a la llengua innata,

a la bellesa col·lectiva de la terra!

Conreo paraules llemosines, inspirades en la claror de l?alba.

Recança immediata d?una història d?injustícia

frustrada per una arma: sigui ploma, pistola o carta magna.

Mussito tendresa i canto la plenitud de la idea sana,

encara no em canso de la defensa impàvida de la terra.

I en faig bandera, del meu poema!

Cobreixo tendrament els refugis dels meus somnis,

car somniar no està prohibit encara.

M?han usurpat el temps immens!

I ara sento el destí de la nit, la claror irrecuperable

d?un moment, empelts d?il·lusió magnificada.

Cel sense estels, nit sense lluna, una presó de la impotència.

I aquí en el meu món

Veles e vents è  mon desig complit

(Ausiàs March)

El meu món gira envers horitzons amb sols radiants

que assosseguen les ànimes enclotades de sal.

M?inspiro! I anhelo de cop els camins plàcids de llum

– les il·lusions castigades de la història  –

en aquells somnis capciosos que regiren el temps,

un temps llunyà que esdevé espill d?elegància.

I fem sentir les nostres visques a la vida!

En un joc d?acer que encomana alegries superbes,

en un hivern de núvols blaus que escolta el rossinyol

i la cardina que refila en els arbres nus.

Faig enarborar senyeres a ratlles que em fan volar

– roges i grogues -, espills de sang, d?estima,

d?arrels llargues, eternes, immortals.

Enyoro l?aire humit d?un riu d?estels,

amb el seu just cabal irregular i destí impecable.

Estranyo eixa terra càlida que ens enraona

amb un accent que desprèn regust d?arròs fructífer,

es bateja amb oli de farga amb milers de sabors

i arrela arreu del nostre univers de plany.

I en faig bandera de tot allò tan meu, de tot.