A la sort de l?infinit

Aquest és el camp de les espigues escanyades

Dels cavalls vermells que renillen contra la gavina

(Agustí Bartra).

És amb la salabror de les aigües marines,

quan el mar immens s?endinsa en mi amb un alè

salat que recorda ardents perfums i ànsies oblidades.

És l?instant, llavors, en què m?encomano a la sort

de l?infinit, de mars desconeguts i ribes i petjades:

habitacles de mil naufragis i fronteres desvetllades.

I en faig bandera, del que he deixat enrera.

Vaig creure, fa temps, en l?escola

que obria esperits amb mots i designis.

Eren instants verges, amb deures i roselles.

Recintes que feien de la solitud un alè

sa, i amb forrellat segellàvem  la incultura.

Compartíem el viure, resistíem l?oblit i la renúncia

i salvàvem la paraula. Ara, plors, crits i desesperances

emmirallen l?abisme que ens espera.

Fa mal olor Argelers, el camp indigne!

Ara ens ve l?absència intangible

amb espais estranys i mars erms.

Hem perdut tots els somriures calorosos.

La llum del capvespre camina a l?atzar.

Travessant els mars

Fugires un mal jorn d?aquesta nostra terra

La terra catalana, que tu amares tant.

(Joan Cid i Mulet)

Torno a  l?instant en què em veig passejant

el meu nom en eixa nit d?angúnia d?univers,

responent a l?ardent desassossec del món.

La conversa animada apaivaga el dolor dels rostres

 cansats que afronten l?aventura darrera nostrada.

La nostra derrota perdura amb grans silencis,

amb desigs preservats inviolables.

I en faig bandera, d?un nou viatge,

de l?urgent fugida implacable.

El lent Nyassa travessa l?oceà

i constata els vincles entre les terres.

Qui diu que tot no és un somni d?ànimes

desconegudes, deliris d?escumes, perfums d?amor massa olorosos, que embriaguen les genives,

els llavis, en una nit assedegada de passions

bojament consumades entre mantes?

Arribats a Veracruz se?ns obre el món

i la casa nostrada reviu amb un altre accent.

Però serem tants els que viurem

en els palmells impassibles de la memòria.