Riu de sang

I?m wide awake; and some chap is dead

(Siegfried Sassoon)

Heus ací, s?indigesta l?hora entre genives,

s?estomaquen els mots davant els aparents silencis

fratricides, en eixe mar que recrea malfiança arreu.

Aquest temps vesànic ha nodrit tots els naufragis!

I en faig bandera, dels ideals més nobles,

però un riu de sang alimenta els prejudicis

mortals de l?imperi. Ploro la rancúnia, no aturo l?odi

indigest que exalta la irresponsable luxúria dels sentits.

No tinc cap fe en la meva història de sang i de plor.

La pau és un miratge, un signe immutable

d?homes que occeixen amb fusell i metralla salvatge.

Heus ací, us parlo amb pena eixida de les entranyes!

Ara i ací, domina la por, la basarda.

Les paraules malsonants com a armes punyents protesten. Una forta sensació empresona

en l?horabaixa calumniosa d?un estiu xafogós.

Remembro les flors que s?han pansit damunt els cossos

de capellans que eren ben vius i ja no hi són.

Nosaltres, en canvi, vivim, dins els nostres ulls tancats.

No som a temps de salvar l?esperança.

I més sang

What passing bells for those who die as cattle?

Only the monstrous anger of the guns.

(Wilfred Owen)

Som a temps de no trair la història,

els segles de glòria, petjades humanes

que emmirallen uns tresors innocents.

És nostre l?art i més nostra la vida!

Un crepuscle d?espigues navega imparable.

I en faig bandera, del seny que encara conservo!

La paraula esbiaixada, amb absència d?honor

i de cap, pren el to del fusell destructiu

que aprofita la bogeria inhumana.

L?home lliurement es recrea

amb destruccions inenarrables.

En el desordre infinit d?aquest temps,

el desig innat del matí alerta el deure

 i abraça els relicaris, les joies i els calzes.

Després de la tempesta

– que ha trencat les latituds del món ?,

com en una illa, romanen els nostres morts.

En l?últim refugi del viure, la sotana sagna

 i sagna en un revolt juliol impensable.

Ens hem fet  tots uns salvatges!