Emigdi Subirats i Sebastià

Amb Òscar Pérez ens vàrem conèixer on line i en poc temps hem bastit una bona amistat i una fructífera col·laboració. Estima personal, sobretot. Aquesta és, sens dubte, una de les grandeses que ens aporten les noves tecnologies. Natural d’Eslida (1972) a la Plana Baixa, un poble xicotet situat en plena serra d’Espadà, va entrar en contacte amb mi mitjançant un mail després de la lectura en aquest bloc d’un article meu sobre Mn. Joaquim Garcia Girona (Benassal 1867 – Baeza 1928), un dels grans poetes valencians de la Renaixença. Val a dir que Òscar ha realitzat diversos estudis sobre l’obra de l’il·lustre poeta maestratenc, entre els quals l’edició del poema èpic "Seidia" (Saó Edicions, 2000), la gran epopeia del poble valencià. Primer que tot, em va donar la benvinguda afectuosa als estudis garciagironencs (si és que es pot dir així), la qual cosa és d’agrair en aquest món de la investigació que compta "amb alguns sectaris solts" (com diem al meu poble), que es creuen propietaris del tema que estan investigant. A partir d’aquí, tot ha estat bon feeling i ganes d’aprofundir  l’amistat. Per curiositats de la vida, jo feia uns quatre anys que havia intentat infructuosament contactar amb ell, quan estava redactant el meu treball "La Renaixença del Català literari vora l’Ebre" que va rebre un accèssit al premi "Enric Bayerri" de 2005, d’història i estudis biogràfics .

Ens vàrem conèixer personalment fa un parell de setmanes durant una curta estada seva a Tortosa per continuar les seves indagacions en un camp apassionant: l’ús del valencià-català per part dels clergues de la Diòcesi de Tortosa durant les primeres dècades del segle XX. Vàrem  sintonitzar mútuament de seguida, la qual cosa ens pot portar a la realització d’algun treball en comú. Vàrem xerrar de tot: de la família, l’esposa i els nens, la literatura ebrenca, la llengua catalana i el país, les relacions humanes, l’església i el lleure… Internet ha propiciat, doncs, una bona amistat  i apreci entre un autor amateur d’un poble xicotet del Baix Ebre i un bon investigador d’un altra població xicoteta de la serralada castellonenca.

Casat i amb dos nens, actualment resideix a Alaquàs. Acaba de publicar un interessant estudi sobre el canonge Manuel Rius, fill de Vila-real, a la revista d’estudis vila-realencs "Fonts". Rius va ser un dels clergues que va ser víctima de dures sancions  donada la seva defensa implacable de l’ús de la llengua catalana als serveis religiosos del bisbat de Tortosa als anys 1920. Un altre dels seus estudis recents ha estat sobre Pepe Alba, un actor de teatre saguntí, així com un acurat pròleg i revisió de l’edició de "Romeu", una peça teatral del segle XIX força important dintre del marc de la tímida renaixença valenciana.

L’amic Òscar Pérez va ser el convidat al programa "Lletres Ebrenques" del dia 17 de maig, en el qual vàrem retre un sentit homenatge a Joaquim Garcia Girona. Es va implicar a fons en el programa, per al qual va escriure una formidable entrevista virtual a l’esmentat poeta verdaguerià del Maestrat. La meva relació amb Òscar m’ha fet implicar de debò en la recerca de l’obra d’aquest excel·lent poeta, la qual ja ha donat els fruits amb la troballa de 3 nous poemes que es publicaren  a la premsa tortosina de primeries del segle XX.

He de dir que m’he engrescat amb la possibilitat  de realitzar conjuntament en un futur pròxim un estudi acurat sobre l’obra i personalitat de Mn. Tomàs Bellpuig, al qual considero com al més gran poeta que ha donat la terra tortosina. Crec que és un estudi pendent i necessari, que ajudi a situar Bellpuig al lloc que es mereix dintre de la literatura catalana i del camp del pensament: humanista, catalanista, fabrià, escriptor polifacètic, clergue obert … màrtir del conflicte incivil.

És llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de València, i actualment treballa com a tècnic de normalització lingüística de l’Ajuntament de Sagunt. És redactor de la revista "Saó", una de les capçaleres més emblemàtiques de la premsa valenciana de les darreres dècades. Amb la seva prosa exquisida, Òscar Pérez demostra tenir un gran domini del català. Ocuparà bona part del seu temps lliure estival a la redacció d’un estudi dels homes de la Renaixença valenciana que li ha encarregat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Em cal encoratjar, doncs, l’amic Òscar a continuar amb els seus estudis que dignifiquen la llengua de Campredó i d’Eslida, a la qual tantes esferes oficials contribueixen a amagar-li el nom. Va per tu, Òscar:

Em sento embriagat d’aigua fresca/ d’un riu que somriu,/ que somnia en veu alta./ I m’embriaga l’esperança d’un futur/ ben nostre, ple d’ànsia solidària,/ i lluita, i llengua, i pàtria./ I aquest anhel em fa reviure els llenguatges ancestrals/  la història passada i la d’ara,/ els parlars antics i els camperols/ i els accents d’Eslida, l’Alguer i on l’Ebre banya./ Aquesta terra em fa patir i m’exalta!/ I escolto el poeta del Maestrat i la Plana/ i sento el caliu dels astres./ Cada cop estimo més la meua parla.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!