ANTOLOGIA DE POESIA EBRENCA
I DEL MAESTRAT EN CATALÀ
1 FRANCESC VICENÇ GARCIA
?Rector de Vallfogona?
Al crític
lector
Ara baixes la vista
envers la immunda
Gruta de l?univers,
alberg de pena
Hora ja més si ha vingut
la llum serena,
Amb les tenebres de la
nit profunda.
Ara en lo cel, que de claror abunda,
Mires dels signes la dorada vena;
I en la gran bola d?allimarias plena
Les pollagueres fermes, on se
funda.
Ara ten vas a la terra
freda,
A qui lo sol, amb raigs escassos mira;
O a la que lo equinocci més abrasa.
Entres en mar tempestuosos o queda,
En terra estiguis assossegat
o abira
Sempre, pio lector, seràs un ase.
Al malèvol lector
Ix la pròdiga llum que
amb subtil ratlla
Per un escàs forat al pres
visita
Del somni greu desperta i
ressuscita
Del gust amarg la dèbil devivalla:
Al navegant que amb
fràgil buc treballa,
Vens la fúria del mar
quasi infinita,
I amb la benebenda amarga allí vomita
la vida, i lo vaixell s?obra i encalla:
Al privat que en las faldes de fortuna
Mama la dolça llet, i amb
faz doblava
La llança de son pit en poca estona,
Per totes ses angoixes
una a una,
I al bon lector, perquè
és mon camarada,
Un tigre els fassa a tots la catxamona.
A l?expressiva senzillesa de la llengua catalana
Gaste qui d les flors de
poesia
Totes vol consagrar als
ulls que adora,
Del ric aljofar que plora l?aurora
Quan li convingui dir que
es fa de dia.
Si d?abril parla, pinte l?alegria
Amb que desplega ses
catifes Flora,
O a Filomena, mentre
cantant plora
De ram en ram, la llengua
que tenia.
A qui es diu Isabel, diga-li Isbella,
Sol i esteles als ulls,
als llavis grana,
Llocs comuns de les muses
de Castella,
Que jo, per a que sàpia
Tecla o Joana,
Que estic perdut per tot
quan veig en ella,
Prou tinc de la llanesa catalana.
Que les nuvolades eixien de la sotana del rector
De les exhalacions que l?aire
cria
Una cruel batalla
s?engendrava,
Temerosos tambors lo cel tocava
I disparava espessa
artilleria.
Ja l?aire de tenebres es
cobria
I la fogosa flama
s?il·lustrava,
Escassa era la llum, la
fosca brava,
Ni bona per la nit, ni
per lo dia.
Amb oracions devotes lo viari
I tot lo poble junt, amb mans plegades,
Feien pies pregàries al
senyor,
Quan a deshora , un cuiro temerari
Que es cansen, diu, si
aquestes nuvolades,
Ixen de la sotana del
rector.
A una mossa gravada de verola
Bon viatge us do Déu, mossa corcada,
Bresca sens mel, trapada celosia,
Formatge ullat, cruel
fisonomia
Amb més puntes i grops
que té l?arada.
D?alguna fossa us han
desenterrada,
Per no sofrir los morts tal companyia,
Quan eixa mala cara se us podria,
I estava ja de cucs mig
rosegada.
Però si sou de vermes
escapada,
Perquè siau menjar de les cduvales
(que de mal en pitjor la sort us porta)m,
mantingaus Déu la negra burullada,
i adéu-siau, que em par que em naixen ales,
i em torno corp després que pic carn morta.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!