Emigdi Subirats i Sebastià
Lletres ebrenques
El dia de Nadal de 1933 va traspassar el Molt Honorable President de la Generalitat Francesc Macià. Avui fa precisament 75 anys. A l’avi Macià se’l reconeix històricament com un dels catalans més importants del segle XX. En els darrers anys, s’ha editat una excel·lent novel·la basada en la seua vida, “L’avi” d’Alfred Bosch (un dels millors novel·listes catalans del moment), alhora que la seua personalitat ha rebut un acurat retrat a la pantalla gran amb la pel·lícula “El coronel”, que ha rebut molt bones crítiques.
El 2009 serà oficialment l’any Macià, ja que coincideix amb el 150è aniversari del seu naixement, a més del 75è de la seua defunció. Ja s’ha anunciat la publicació de nombrosos llibres que aprofundeixen en l’estudi d’un polític ferm, que va proclamar la República catalana el 14 d’abril de 1931, un fet veritablement històric que hauria pogut canviar la nostra història. Tres dies després, tot se n’anà en orris… El dia de Nadal molts catalans i moltes catalanes tenim un record sentimental pel president més estimat de la història del país.
També cal tenir un record molt sentimental per Joan Miró, el gran pintor nacional mort a Palma de Mallorca avui fa un quart de segle. De ben segur, que tots dos s’haurien emocionat amb el gran concert d’ahir a la nit, que va retransmetre el Canal 33, de la Maria Rossell al Liceu, en el qual va interpretar tota mena de cançons catalanes històriques, entre les quals La Santa Espina i Els Segadors.
Al president Macià, li dedico uns versos fent palesa la meua admiració i respecte per un gran patriota català que va estimar i lluitar per la nació catalana.
POEMA AL PRESIDENT MACIÀ
I et guià la força galana d’un ideari català,
una terra ufana que va fent camí
lentament, sempre pendent
de l’aire hostil que ve de ponent
que sovint ens acompanya.
Amb la parla com a emblema,
la senyera s’enlaira al vent
i revivim il·lusions supremes i ancestrals.
Un 14 d’abril… volgueres canviar la història,
abolires monarquies esquifides,
engendrares un règim popular,
bastires il·lusions arreu d’un país en flama.
I vas fer història com a president,
com el senyor de Prats de Molló
que volia Catalunya lliure i plena,
que no s’atura davant la injustícia.
Amb valentia, eficàcia, polivalència,
l’home rebel amb un ideal suprem,
la independència nacional,
i passen els anys… i ens refermem.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Això de que ens refermem sona massa utòpic, cada vegada la gent es preocupa més de que la seva vida funcioni, i pensa menys en societat, política, benestar general… Ens hem tornar mandrosos, i m’incloc.
La política m’agradava i m’agrada molt. Sóc militant. Però un té massa sovint la sensació de que no es pot fer res. De que per molt que et deixis la pell els interessos individuals pesen massa i que el que ja està fet, fet està i resulta casi impossible canviar-ho.
Les fronteres són més dures ara que mai, i es veuen irrompibles.
Espero equivocar-me, mai és tard per somiar…