El creixent pes de la religió en la política fa vertedera por. Ultracatòlics assassins a Noruega, fanàtics sionistes a Israle, feixistes islàmics a la majoria de països musulmans, sonats hindues a l’Ïndia…tot plegat és per posar-se a plorar. Ateus del món! uniu-vos! Els islàmics odien meś un ateu que no pas un cristià perquè consideren l’ateïsme com la personificació del diable. Si l’ateÏsme no es reforça ben aviat se’ls tornarà a perseguir a Europa mateix, fruit de la pressió dels feixistes religiosos, catòlics, musulmans, hindues…
Terra i llibertat
Autodeterminació - Països Catalans
A propòsit dels resultats de les eleccions legislatives a diferents països del Magreb: Tunísia i Marroc, i del Masrech: Egipte, en Pepe Nieto (SODEPAU) reflexiona sobre la llarga marxa de l’islam polític fins a arribar a posicions de “triomf” relatiu en les darreres eleccions respectives. Ara, segurament, tothom espera a veure i analitzar els resultats concrets d’aquestes formacions en l’exercici concret de governar i fer política efectiva per afavorir la majoria de les classes populars en llurs respectius països.
Cada vegada són menys els que es neguen a reconèixer una realitat que es va imposant clarament en l’escenari polític de la ribera sud i est del Mediterrani.
Després d’una llarga travessia en “alta mar”, contra vents i marees, el denominat – des d’Occident- islamisme polític moderat, en les seves versions no monolítiques però de perfil majoritari socialdemòcrata (Nahda de Tunísia) o demòcratA cristians, uns més a la dreta que uns altres (AKP de Turquia, PJD del Marroc, Llibertat i Justícia d’Egipte), van apareixent com les forces polítiques dominants als seus respectius països elecció darrera d’elecció, producte de la pressió, mobilització i lluita popular, de nous consensos i pactes i de reformes més o menys profundes, que han afavorit un reequilibri nou entre els diferents actors en el poder des de fa dècades, a l’interior dels règims respectius.
Per descomptat, tot això acompanyat per un escenari internacional i regional on hi ha una correspondència absoluta en el plànol geopolític entre escenari i realitat local-regional i escenari global -internacional; és a dir, auge i emergència evident, tant econòmica com a política i ideològica, de Qatar i Turquia, que d’altra banda tenen poc en comú a nivell d’història, estructura de poder i societats, més enllà del caràcter musulmà dels seus governs, i la pèrdua de gas de les potències hegemòniques mundials occidentals enfront dels “nous arribats”, nous jugadors, al tauler d’escacs mundials.
Però vegem com s’ha pogut produir aquesta evolució, des d’un escenari completament oposat a aquesta realitat en la qual ens trobem avui dia, que era la dels anys 90. Per descomptat, per part d’aquests corrents de l’islamisme polític, ha estat necessària una gran dosi de perseverança, paciència, capacitat d’encaix d’una repressió brutal en alguns casos, o en una altra de manera més subtil i judicial; una capacitat d’adaptació a mitjans locals, regionals i internacionals completament hostils i una gran capacitat de reinventar-se sobre la base dels “errors” comesos per aquestes mateixes forces polítiques o altres semblants als diferents països del nord d’Àfrica o de Mig Orient en el passat (Algèria/FIS, Tunísia/ Moviment de la Tendència Islamica o el Partit de la Prosperitat a Turquia sense anar més lluny), realitzant en alguns casos veritables exorcismes ideològics amb escissions i expulsions d’altres sectors més ortodoxos d’aquest mateix islamisme polític.
Però entrem més al detall, fem un recorregut en la cronologia i retrocedim en el temps.
Turquia: En 1996 l’islamista Partit de la Prosperitat després d’un important augment del seu pes electoral forma part d’un govern de coalició i el seu líder, N. Erbakan és nomenat primer ministre durant poc més d’un any. En 1997 els militars turcs imposen disset mesures al govern, en un acte considerat com a “cop d’estat virtual” i aconsegueixen derrocar el govern alhora que processar i inhabilitar al primer ministre. En 1998 i després de la il·legalització del Partit de la Prosperitat els seus dirigents i militants amb N. Erbakan al capdavant, funden el Partit de la Virtut que en el 2001 és novament prohibit. En el 2001 l’islamisme polític turc fins avui pràcticament aglutinat entorn de les iniciatives encapçalades per Erbakan i d’un caràcter fonamentalment panislàmic, basat en l’islam tradicional turc d’arrels sufís s’escindeix en dos corrents que funden respectivament el partit de la Felicitat encapçalat per N. Erbakan i el Partit de la Justícia i del Desenvolupament dirigit per Tayyib Erdogan. Aquest últim aconsegueix el govern fins als nostres dies després de reiterades i importants victòries electorals tant a nivell legislatiu com municipal. Aquest últim partit es caracteritza per la seva vocació modernista i europeista (frustrada i refredada amb el temps per l’actitud d’Europa), representant de la nova burgesia d’origen popular i rural, preconitzant en el polític un islam de referència, interpretat a la llum del s.xx, el que li ha fet apartar-se dels seus antics companys de viatge i de l’islam tradicional de les confraries.
El Marroc: Un grup de militants islamistes procedents de la militància radical en Shabiba Islamiyya, al costat de militants d’altres procedències organitzatives s’integren (1996), realitzen una veritable OPA, en el Moviment Popular Democràtic i Constitucional després d’haver intentat legalitzar un partit polític amb cap mena de vocabulari religiós en les seves proclames, Partit de la Renovació Nacional, que el poder marroquí no autoritza (1992) El MPDC és en la pràctica un partit inexistent i simplement és reanimat per la integració en ell i en la seva estructura d’aquests militants i de les organitzacions de base i de caràcter social dels islamistes citats. En el 1998 es funda el Partit per a la Justícia i el Desenvolupament després de la descomposició i recomposició del camp polític islamista que comporta posteriorment la lenta desaparició del MPDC i la unió entorn del PJD de tot l’islamisme polític marroquí menys Justícia i Caridad i grups petits de caràcter salafista. Més recentment una escissió s’ha dut a terme en el PJD però sense cap rellevància ni social ni electoral. Successivament l’organització es va presentant a totes les convocatòries electorals que se succeeixen al país si bé ho fa de manera moderada, autolimitada quant a les circumscripcions en què es presenta pressionats pel règim, i pel clima polític-social i el context internacional dels anys 90 poc propici a la presència (amb el seu pes real, sociològicament parlant) de l’islamisme polític marroquí al capdavant d’una part del poder al Marroc. Recordem l’evolució de la brutal guerra a Algèria, després de la victòria electoral del FIS i el cop d’estat militar, i recordem els successius atemptats comesos al Marroc per suposats grups de caràcter islamista yihadista……
Així doncs, no és casualitat que en les eleccions legislatives més transparents de les realitzades fins avui en aquest país, en condicions més democràtiques , sense una pressió externa, com en anteriors ocasions, i sense pràcticament “autolimitacions”, el PJD hagi obtingut una important victòria electoral només entelada pel percentatge tan alt d’abstenció que d’altra banda no és tan llunyà al que es produeix reiteradament a Catalunya.
Així doncs, no és casualitat que en les eleccions legislatives més transparents de les realitzades fins avui en aquest país, en condicions més democràtiques , sense una pressió externa, com en anteriors ocasions, i sense pràcticament “autolimitacions”, el PJD hagi obtingut una important victòria electoral només entelada pel percentatge tan alt d’abstenció que d’altra banda no és tan llunyà al que es produeix reiteradament a Catalunya.
Egipte: Els Germans Musulmans en aquest país, després de donar suport a la revolució encapçalada pel moviment d’ “Oficials Lliures” van ser il·legalitzats el 1954 pel president Gamal Abdel *Nasser, brutalment reprimits i perseguits els seus militants la germanor ha viscut des de la presidència de Anwar Sadat fins avui en un limb legal, normalment tolerats per l’Estat però il·legals i ocasionalment reprimits. En la dècada dels setanta, l’organització amb un funcionament més semblat a una germanor religiosa que a un partit polític, va viure un període de renovació, reforçant-se amb la incorporació massiva d’un renovat moviment estudiantil islàmic. L’estratègia de l’organització va consistir des de llavors en la creació d’una mena d’Estat paral·lel: impossibilitats per prendre el poder, la germanor es dedica a crear una xarxa de serveis socials (educatius, sanitaris, esportius) que cobreix les manques de l’Estat central i aconsegueix atreure al moviment les masses depauperades.
En els anys 80, sofreix escissions protagonitzades pels seus membres salafistes més radicals i fins i tot yihadistes que emprenen la lluita armada amb l’Estat; la germanor manté la seva aposta per la revolució pacífica i roman com l’organització islàmica més poderosa, rivalitzant amb les anteriors per atreure’s ales capes baixes de la societat. Nogensmenys, durant la dècada dels 90 i primers anys del segle XXI, l’organització evoluciona cap a una mena de liberalisme islàmic conservador: la majoria dels nous quadres accepten el pluripartidisme, (incloent a coptos i comunistes), la liberalització econòmica i la seva base de reclutament és cada vegada més la classe mitjana. En aquesta línia i després de la caiguda de Hosni Mubarak l’organització funda el partit polític Llibertat i Justícia per concòrrer en els processos electors de la transició egípcia. Aquest partit aparca la consigna tradicional dels Germans Musulmans: L’islam és la solució i es reivindiquen simplement com la millor alternativa per governar Egipte.
En els anys 80, sofreix escissions protagonitzades pels seus membres salafistes més radicals i fins i tot yihadistes que emprenen la lluita armada amb l’Estat; la germanor manté la seva aposta per la revolució pacífica i roman com l’organització islàmica més poderosa, rivalitzant amb les anteriors per atreure’s ales capes baixes de la societat. Nogensmenys, durant la dècada dels 90 i primers anys del segle XXI, l’organització evoluciona cap a una mena de liberalisme islàmic conservador: la majoria dels nous quadres accepten el pluripartidisme, (incloent a coptos i comunistes), la liberalització econòmica i la seva base de reclutament és cada vegada més la classe mitjana. En aquesta línia i després de la caiguda de Hosni Mubarak l’organització funda el partit polític Llibertat i Justícia per concòrrer en els processos electors de la transició egípcia. Aquest partit aparca la consigna tradicional dels Germans Musulmans: L’islam és la solució i es reivindiquen simplement com la millor alternativa per governar Egipte.
Aquests són alguns exemples del recorregut d’aquesta tendència de l’islamisme polític, els components del qual comparteixen aquest recorregut històric i uns mateixos referents ideològics fonamentals –excepció feta de l’AKP turc-, o sigui, els dels Germans Musulmans egipcis que van donar motiu a una veritable coordinació internacional de moviments islamistes d’aquestes mateixes característiques i semblant evolució política. Podríem seguir amb l’exemple de EnNahda a Tunísia, amb l’exemple del Hamas algerià, el Hamas palestí, el Front d’Acció islàmica de Jordània, els Germans Musulmans de Síria……..evidentment amb diferències importants en l’evolució, en la intensitat i velocitat d’aquesta evolució, derivat del propi context polític de cadascun d’aquests països i que faria falta molt més espai per entrar en aquests matisos i anàlisi més detallada.
El futur d’aquestes organitzacions una vegada integrants del poder en un marc més o menys democràtic? El referent sembla ser l’actuació de l’AKP a Turquia, si bé als Germans Musulmans egipcis no els falta experiència ni quadres, preparats per oferir alternatives que responguin a les necessitats de la majoria de la població egípcia; així doncs, si la tossudesa, paciència i capacitat d’adaptació segueix guiant la seva pràctica és molt possible que puguin seguir gaudint durant uns quants anys de la majoria de les simpaties de les poblacions d’aquests països. A Europa, li tocaria ara prendre bona nota i canviar la percepció al respecte d’aquest moviment polític-social veí.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!