Ocell nocturn
Ja sé que tendeixo a somniar,
idíl·liques fonts de l’aigua de la vida,
o cavalls alats, preparats per a iniciar l’eteri viatge
a la recerca de les lentes hores dels colors.
I amb tots ells, m’afanyo per a portar-los davant teu,
com si fossin presents ben vius.
Tu -bella carícia de vellut-
les reps amb fredor i les guardes
a la vella vitrina del casal dels retrets.
Allà, mai no els podrem abraçar,
Ningú podrà.
Quedaran inerts i estèrils: només rebran les mirades confoses
dels convidats.
Mentre, l’amor oníric es dessagna,
s’escola entre els riures i la befa dels insomnes.
Callem, canviem les nits espaioses i transparents,
pel vol hàbil de l’òliba caçadora.
Juliol 2016
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!