El bloc d'Ernest Benach

Ahir sortia a l’Avui l’entrevista sobre l’ipod dels polítics que el diari ha anat traient al llarg de l’estiu. Començo per dir que em sembla profundament injust limitar-me a 10 cançons. Darrera de cada cançó hi ha una història, hi ha moltes coses a explicar. Tot i amb això, i complert el tràmit de l’Avui que em sembla francament lloable, vull deixar quinze perles més, tot i que no em costaria gens deixar-ne unes quantes desenes, i algun centenar i tot!.

(Continua)

A Margalida, de Joan Isaac. Per motius històrics, de recuperació de la memòria històrica, del que va representar aquesta cançó i la història de Puig Antich i sobre tot perquè Joan Isaac és un immens cantant.

L’home dibuixat. Sisa o l’Orquestra Plateria. Tant el Sisa com la Plateria en tenen versions molt bones. La de la Plateria cantada pel Rocki Muntañola va marcar tota una època. Nits de ball, nits de felicitat.

Te recuerdo Amanda. Víctor Jara. Una cançó històrica i serveixi de reconeixement i homenatge a la música sud-americana, una música que també ha marcat generacions.

Caballo viejo. Sonora cumbiabera. A Catalunya Ràdio fa una colla d’anys van fer un dels millors programes del panorama radiofònic català, “El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico”. Els enyorats Ramon Barnils i Jordi Vendrell, i l’admirat Quim Monzó feien vives les nits a les ones, i aquesta era una de les seves cançons més emblemàtiques i identificatives.

Torna a Surriento. Noa. Live in Israel. Una peça clàssica per a una gran veu. Una interpretació que fa esborronar.

Tears in Heaven. Eric Clapton. Un altre clàssic, en aquest cas del rock&roll. Aquesta cançó amb molta càrrega personal, però una autèntica perla.

Non, je ne regrette rien. Edith Piaf. I parlant de perles, i de clàssics, la cançó francesa que tants i tan bons autors i cantants ha donat, no seria la mateixa sense la seva “fille terrible”. Demolidora.

Quan et sentis de marbre. Gossos. Rock&cat. Aquest disc recull un concert dels principals grups de rock al Liceu. El disc està molt bé i d’una qualitat musical boníssima. La interpretació que fan Gossos d’aquesta cançó em va acompanyar durant tota una campanya electoral. Potser per això li tinc molta estima.

Como dizia o poeta. Vinicius de Moraes. Combinació perfecta de samba (Vinicius i Toquinho) i música clàssica (Albinoni). La música brasilera és de les millors que es fan al món. Gràcies al Mario, la meva darrera parella lingüística he descobert molts altres autors, samba, bossa nova i estils més populars i desconeguts per al gran públic. Un nom potent, Maria Montes.

La presó del rei de França. C.E. Dharma. La Dharma forma part per mèrits propis de la història de la música d’aquest país. Fa tants anys, i el seu estil és tan intransferible. Hi havia molt per triar, però posats a buscar perles i clàssics, aquest n’és un d’indispensable.

Palabras para Julia. Paco Ibañez. Hi ha diverses versions d’una de les més famoses cançons de Paco Ibañez que posa música a les “paraules” de José Agustín Goitisolo. Recomano especialment el disc on l’artista fa un recital a l’Olympia de París en directe. És perfecte per viure l’ambient i les sensacions dels grans recitals al mític local de París.

Killing Me Softly with His Song.  Roberta Flack. Quan jo feia COU, l’any 1975, aquesta cançó estava de moda, no sé quants números 1 tenia als USA i a Gran Bretanya i essencialment porta records del final de l’adolescència i l’inici de la joventut. Records tendres, és clar.

No More Lonely Nights. Paul McCartney. Els Beatles sempre m’han agradat, però aquest disc Give My Regards to Broad Street és molt bo. Treu el millor de McCartney i recupera Beatles.

Wa Yeah!. Antònia Font. Batiscafo Katiuscas. Per alguna cosa deuen tenir el darrer premi Nacional de Cultura. Brillants.

Laura. Roger Mas. Homenatge a Lluís Llach.  En aquest disc un seguit de cantants i grups reten homenatge al cantautor de Verges interpretant algunes de les seves cançons més famoses. Vull destacar la magistral interpretació que fa Roger Mas de Laura, una cançó que de per si ja és un clàssic, però que Roger Mas interpreta gairebé a la perfecció.

I he dit quinze i m’aturo a quinze. Però me n’adono que m’he deixat un munt de cançons, de música interessant, d’intèrprets i d’autors que m’han fet sentir, m’han fet vibrar, m’han inspirat i m’han ajudat en moments complicats. És la gran virtut de la música,… Saber-la escoltar, saber-la entendre, saber-la interpretar, però sobre tot saber-la GAUDIR.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!