Relat mut
Cent anys pesaven com cent morts
sobre la planxa que oprimia el cos
ja mutilat i lligat, cul enlaire
vergonya dels vius.
Cent anys i se’n fot, i somriu perquè dorm
i somnia i es fa pets al cementiri.
Cent anys com cent pales de sorra
quatre vegades més en pedretes
que les lletres dels testaments.
I es fa pets, i rota, ofegat
per la bena que li oprimeix les dents
encara vives i groguenques, cau de cucs.
No es caga en Déu perquè no pot!
Potser perquè no el sentirien en codi
al cementiri de les avemaries
i els cristos sagnants.
Per què collons l’enterrarien aquí?
Fa cent anys, amb cent forats al cos
i els ulls brillants i intactes com estels tapats
Per què a ell? L’escarni sobre la mort
el cinisme clavat d’una creu i pixat per un gos.
Cent tardors sota els xiprers
i les cagades dels pardalets
que decoren l’ambient i mengen els cucs
o són corbs?
El silenci de cent anys, la por
el remordiment, cent anys de silenci
d’amagar veritats i crims.
Cent anys de por separen en cent passes
el cementiri de la caserna de la Guardia Civil
davant l’església, enfront la casa de la vila
en una comarca qualsevol coneguda, en un poble petit.
(Al bell mig del camí, Poblenou 1991-1992)