Res no s’acaba i tot comença

Els anys ens cremen
talment ens cremen les vivències
que es perden perles butxaques
pantalons avall, pel forat
més petit que no sabem.

Ens cremen els minuts
que no tenim i que vindran
les hores que falten per l’hora
els dies d’espera del millor dia
on fonamentarem aquesta casa
construïda de mans i mossecs.

Ens cremen uns porus volcànics
uns nervis que no són un neguit
una angoixa d’allargar-nos les mans
aquests braços de suors incendiàries
constant de dits, de dents, de mans.

(Al bell mig del camí, Poblenou 1991-1992)