TocDeQueda

Migdia.
València. Carrer de la Serradora –més conegut per Serreries, adaptació
valenciana i popular de Serrería, nom del carrer en castellà–. Circule en
direcció a l’avinguda del Port, tot cercant una agència de viatges on hi
treballa una amiga de ma mare. No tinc cap esperança de trobar un bitllet
mínimament raonable per marxar cap a Cuba en agost. De moment, tot allò que hem
vist ronda els 1500€; un preu que, certament, no té res de raonable ni entén de
raons. Què hi farem! Ma mare però, ha insistit en que hi anés. Si més no,
tindré una referència més. Continue avançant per la calçada, a tocar dels
cotxes aparcats. Òbviament, circule en bicicleta. L’única informació topològica
que tinc de l’agència és que està relativament prop de l’avinguda del Port.
Tanmateix, desconec quina vorera l’acull. Per això vaig fent cops d’ull a dreta
i esquerra. La sensació és una mica la d’anar a les palpentes però pel carrer i
a plena llum. No és molt prudent circular distret per una avinguda infectada
d’automòbils tractant de trobar un local del qual –i aquest fet agreuja la meua
distracció– no conec ni el nom ni el color de l’aparador. És una mica temerari,
per bé que ara està justificada aquesta distracció. Sovint però, circule per la
ciutat observant les cares de la gent i tota la quotidianitat que m’envolta:
ara una casa; ara un balcó; ara una tanca publicitària… No puc evitar-ho
malgrat que sóc conscient que és un costum una mica suïcida. Continue avançant.

Cotxes aparcats –un parell, en doble fila–. Dona que espera per creuar –porta
ulleres–. Continue avançant. Semàfor en roig. Creuament. Deixe passar els
transeünts sense aturar-me. Mire cap a la dreta. Net de cotxes. Continue
avançant. Ara, el tram de carrer és momentàniament tranquil: no tinc cotxes ni
davant ni darrere. Tanmateix, l’allau ferotge de trànsit rodat no tardarà molt
en tornar a l’atac. És el bioritme de la ciutat a motor: circular; aturar-se;
circular; aturar-se. Amb la bici, no: sempre circules a velocitat constant. I
en silenci. I fent exercici aeròbic. I a cost zero. Continue avançant. De cop i
volta, se m’escapa la mirada cap a enlaire: he vist alguna cosa en el balcó
d’un edifici. Detecte ràpidament l’objecte en qüestió: una bandera. L’he vist
perquè el meu camp de visió ha captat un moviment: el vent ha fet bellugar la
bandera i l’ha separada de la paret. “Una bandera?”, pense instantàniament,
estranyat per l’aparició. No n’he vist cap altra i no adverteix cap motivació
recent per fer exaltacions espanyolistes. El primer cop d’ull no m’ha permès de
veure-la bé però no tinc el menor dubte que es tracta d’una bandera espanyola.
“Faltaria més!”, em dic resignat. Continue avançant sense capficar-me: hi estic
més que acostumat. Algun fanàtic de la “Roja” que vol decorar perennement el
seu balcó. Sé que no és matemàtic però penjar una bandera espanyola del balcó
implica, en la gran majoria de casos, un seguit de premisses ideològiques
bastant funestes –des del meu punt de vista, clar–. I quan puc veure la bandera
al complet, una franja violeta desmunta de soca-rel tots els meus perjudicis:
és una bandera republicana! Ara ho entenc: 18 de juliol! Fa 75 anys que va
començar la guerra civil espanyola. I una persona ha penjat la bandera
republicana per recordar l’efemèride des del costat dels qui van defensar la
democràcia i lluitaren contra els feixistes i la barbàrie. M’ature i faig una
fotografia. Em sembla curiós i emotiu. Escriuré alguna cosa. Agafe la bici i
reinicie la marxa. Continue avançant. Sense adonar-me’n, aquesta visió m’ha fet
sentir simpatia per la gent que viu al pis. Ara pense que són bona
gent. Em reprenc l’actitud i el pensament. No és just: fa un moment pensava que
eren una colla de feixistes. I només una franja de color violeta m’ha fet
canviar radicalment d’opinió. Maleïts símbols! No és just però és, fins a cert punt, inevitable. Ho fem
d’una manera inconscient: la ment sempre vol anticipar-se. Però cal anar en compte de no prejutjar amb massa contundència. Sovint, les aparences enganyen. Tot amb tot, no puc estar-me de
dir que, en una realitat política tant difícil i gris com la que vivim al País Valencià, m’ha
alegrat especialment de veure una bandera republicana el dia 18 de juliol. Visca la
República!

Continue avançant. València-Madrid, Madrid-Havana. Anada i tornada.
1690€. L’alegria republicana ha durat ben poc. Caguen l’ou!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!