Anotacions rizomàtiques

L'escriptura proteica front a la cultura quadrangular

22 de desembre de 2008
7 comentaris

JOSÉ MARIA EÇA DE QUEIROZ: D’EX-COSMOPOLITA A NEORURAL (Els Rastres del Sentit)

     Fa un grapat d’anys vaig adquirir una traducció espanyola de la novel·la “A cidade e as serras” de Jose Maria Eça de Queiroz; era un publicació de l’antiga Bruguera que em degué costar menys d’un euro – per quins preus més baixos podem comprar la cultura!–; després de llegir-la en una primera ocasió, li la vaig passar a un expert en teoria urbana: me la va tornar depressa, perquè a ell li apetia somiar com serien els espais urbans del futur i en aquella novel·la s’hi feia broma sobre la futilitat angoixant de l’enorme caterva de dispositius moderns que desllavassen la solidesa i el tremp moral de la humanitat a les metròpolis. Eça de Queiroz, a més de narrador realista del segle XIX portugués, va fer vida de diplomàtic, tot viatjant per Gran Bretanya i sojornant a París. Alguns contemporanis d’avui en dia veuran en aquesta novel·la una apologia gratificant de l’alliberadora simplicitat neorural front a les deshumanitzacions de les noves tecnologies de la comunicació (sense descartar a aquells que hi veuran en la divulgació de l’obra mestra d’Eça de Queiroz una manera de friccionar contra els qui protagonitzen les blogosferes i les catosferes, tan incontrolables en termes polítics, ja que internet – la internet participativa i multil·lateral—ha estat xuplant-li molta audiència i una certa credibilitat als tradicionals mitjans de comunicació unilateral – telenotícies i premsa periòdica). 
 
    Tanmateix, l’obra mestra d’Eça de Queiroz, si bé està plantejada com una alternativa que es posiciona respecte a les alienacions propiciades pels estils de vida urbans, en especial de l’influx desastrós i desconjuntant de l’enginyeria domèstica i domestificadora (i ací, Eça de Queiroz es comportava com tot el francmaçó que era, posant el dit en les nafres del progrés material, sense que eixe gest artístic i moral haja caducat, ben al contrari: el context de la seua oportunitat s’ha ampliat), també és cert que “A Cidade e As Serras” permet lectures molt diverses: des de la constatació del decadentisme petitburgés fins al relativisme sobre la brutalitat tan autèntica del paisanatge rural. Al capdavall, estem davant d’una lectura molt proteïca, mitjançant la qual se’ns ofereix una panoràmica molt encertada, amena i farcida de bon humor sobre els contrastos més acolorits en el dilema camp-ciutat.

 
Imatge: Paisatge de les serres de Tormes, a la vora del riu Douro, paradís retrobat i imaginat per l’excel·lent escriptor portugués Jose Maria Eça de Queiroz i àmbit on s’ubica la seu de la fundació cultural que li ret homenatge amb diverses activitats.

[Hi ha més: clica avall…]

202 Champs-Elysées

par José Maria Eça de Queiroz

( Livre )
Gallimard
Collection Folio
Langue d’origine : portugais
Traduit par Marie-Hélène Piwnik
2000, 5.1 euros
Première édition : La Différence – 1991
ISBN : 2070413381

Dans le Paris de la fin du XIXe siècle, peuplé d’anarchistes, de poètes symbolistes, de dandies, de gros financiers boursicoteurs et de buveurs d’absinthe, se dresse 202, avenue des Champs-Élysées, l’hôtel particulier d’un jeune aristocrate portugais, Jacinto, prosélyte acharné de la modernité. Télégraphe, téléphone, gramophone, phonographe, cave d’eaux minérales, ascenseur et autres gadgets meublent cet hôtel, mais Jacinto en est devenu l’esclave et sombre dans la mélancolie. Finalement, ce nouveau Des Esseintes épris de modernisme, décide du jour au lendemain de renoncer à sa vie agitée et futile, pour se retirer en solitaire dans la montagne portugaise. Eça de Queiroz (ou Queiros), dans ce roman incisif, enjoué, où la décadence a du charme et de l’esprit, se livre à une dénonciation prophétique du danger des progrès d’une science mise au service de la puissance et du profit.

Ce roman posthume a été publié en 1901 sous le titre A cidade e as serras (La ville et les montagnes), il a été traduit en français en 1991 par Marie-Hélène Piwnik sous le titre 202, Champs-Élysées. Ce roman est un développement de la nouvelle titrée Civilização.

« La propriété que sa femme reçoit en héritage en 1892, à Santa Cruz do Douro, sera à l’origine du conte Civilização qui plus tard s’amplifie et se transforme en un roman A Cidade e as Serras (202, Champs Élysées), “Nouvelle phantaisiste”, comme il l’a définie lui-même, pleine d’ambiguïtés subtiles et d’un grand épurement stylistique où il critique les exagérations de la civilisation technologique mettant en confrontation la vie artificielle dans les villes et la simplicité de la vie à la campagne. Eça de Queiroz y déclinait en somme une dichotomie qu’il expérimentait lui-même, le désir de vivre à Santa Cruz do Douro (Tormes dans le roman) sans pourtant pouvoir se passer des nombreux avantages, matériels et culturels dont il jouissait à Paris. Voici un petit chef-d’œuvre écrit à un moment particulièrement significatif, celui des retrouvailles de l’écrivain avec l’authenticité du Portugal rural, quand devenait plus aiguë la fatigue de l’existence citadine associée à sa santé très précaire, deux années après la profonde secousse que l’Ultimatum anglais a provoqué chez lui. » (extrait d’un article d’A. Campos Matos, Instituto Camões, avril 2000)

« La nouvelle Civilização, publié en 1892, représente probablement dans la littérature la première satire de ce que l’on appellerait aujourd’hui le snobisme de la high-tech. Le narrateur y rend visite à son ami Jacinto, qui vit enfermé dans son palais, entouré de toutes les richesses possibles, en particulier ce qui est alors le dernier cri en matière de technologies de communication :

“Ce qui toutefois imprimait le plus complètement à ce bureau un prodigieux caractère de civilisation, c’était, sur leurs socles en chêne, les grands appareils à faciliter la pensée – la machine à écrire, les auto-copieurs, le télégraphe en morse, le phonographe, le téléphone, le théâtrophone, d’autres encore, tous en métal brillant, tous munis de longs fils. Constamment des sons brefs et secs résonnaient dans l’air tiède de ce sanctuaire. Tic, tic, tic ! Dring, dring, dring ! Crac, crac, crac ! Trrr, trrr ! … C’était mon ami en communication. Tous ces fils plongeaient dans les forces universelles. Et elles n’étaient malheureusement pas toujours sages et disciplinées !”

Le narrateur décrit ainsi comment, alors que Jacinto voulait faire une démonstration du phonographe à des amis, une maladresse fausse quelque ressort du phonographe et amène celui-ci à répéter, de manière inlassablement ironique, l’enregistrement de la voix caverneuse du conseiller Pinto Porto prononçant ce lieu commun d’époque “Merveilleuse invention ! Qui n’admirera les progrès de ce siècle !”. » (extrait du site d’André Lange)

(extret de http://www.bibliomonde.net )

———————————————————————————

per accedir al conte complet de “Civilizaçao”, embrió de la novel·la “A Cidade e As Serras”, clica ací

 

Civilização é um conto de Eça de Queirós aonde é narrada a vida de Jacinto, um homem novo e culto que vivia luxuosamente, rodeado dos mais sofisticados e recentes inventos e das mais belas obras-primas da literatura. De facto, Jacinto era um homem sempre aborrecido, desanimado e entediado, apesar do luxo em que vivia. Era o protótipo do homem civilizado mas também da infelicidade.

Tudo havia de mudar quando o protagonista decide ir passar uma temporada bem longe da civilização. Jacinto tenta superar o isolamento enviando para aí todos os equipamentos técnicos e demais apetrechos que julgava indispensáveis a uma vida civilizada e luxuosa. Contudo, ao chegar, apercebe-se que os caixotes enviados não tinham chegado e que a nenhuma da suas ordens, relativas à realização de obras na casa, tinha sido cumprida.

Inicialmente desmoralizado e ainda mais pessimista com tamanha “tragédia”, Jacinto é, subitamente, invadido e transformado pela beleza e simplicidade da vida campestre. E vai ser assim, longe da civilização, dispensando os exageros do luxo, que Jacinto redescobre o prazer e a alegria de viver.

———————————————————————————

 

  1. Vaig llegint poc a poc el que ens deixes en els teus apunts. Aquest comentari tan petit, és per desitjar.te unes bones festes theoreia envoltat dels tarongers i l’aigua del riu Algars.

  2. Jo també el vaig llegir en una edició barata, deu ser la que tu cites de Bruguera. Però quin escriptoràs! I quan entres en matèria, lamentes no poder-lo agafar per una orella i convidar-lo a un viatge a Silicon Valley…
              Deliciosos els missatges de sota sobre les taronges. Pens que n’hauria de menjar més. I no puc dir que no en tengui: avui mateix el meu fill me n’ha duites dues bosses grosses d’un hort que tenen abandonat (tremol perquè al meu fill veig que li penguen el mateix tipus de pensaments que varen tenir Bouvard i Pécouchet…). Hi ha clementines (diminutes: no reguen ni abonen. Tan sols no les cullen) navels i una altra varietat que no conec.
              Que t’entri bé l’any 9, camarada. A mi no sé com m’anirà. Els preparatius no són massa engrescadors. Ja ho veurem.
              Una abraçada i un petó.
               x

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!