Cucarella

Al final aconseguiran de fer-nos-ho creure: els catalans som un poble malastruc. Vegeu, com ara, quin interès hem posat perquè a un dels nostres escriptors li donen el Nobel de literatura: entre els darrers, Martí i Pol, Moncada, Porcel… Fins i tot des del sud vam impulsar un candidatura a favor d’Enric Valor. Ja són tots morts i encara l’esperem amb candeletes. Tenim l’esperança posada en Jaume Cabré, encara que podríem afegir a la candidatura Joan Margarit i Màrius Sempere. No ens hi falten candidats. Fet i fet, tenim, afortunadament, una nònima ben nodrida de noms. Tot i que ens falta el més important: ser la literatura pròpia d’un estat independent. El dia que les quatre barres tinguen pal oficial al banderam de l’ONU, llavors podrem començar a creure seriosament en la possibilitat que un dels nostres reba el Nobel de literatura. Mentrimentres, com que tenim fam, podem continuar somiant rotllos.

No val la pena posar-hi esperances. No depèn de la qualitat dels nostres autors que tinguem la possibilitat de ser una literatura amb Nobel. Estic convençut que els espanyols, avançant-se a la possibilitat que el jurat suec pensara remotament a donar-nos-el, ja hauran mogut els fils per a llevar-los-ho del cap. com han fet amb totes les seleccions esportives catalanes: no han parat  fins que les han expulsades de totes les federacions mundials. I si a Trueta no li donaren el de medicina, i mireu que va salvar vides, per la pressió dels espanyols (els feixistes i els republicans, que en això estaven d’acord), qui pot esperar que ens donen el de literatura?

Som un poble malastruc. Ens delim pel Nobel de literatura i no només no ens l’han donat, sinó que li l’han atorgat a algú que menysprea profundament la llengua i la literatura catalanes: Vargas Llosa (no gosaré a posar en dubte el valor de la seua obra literària, només faltaria! Però vaig deixar de llegir-lo fa molts anys: m’han interessat prou més García Márquez, Roa Bastos o Alejo Carpentier, posem per cas). Malgrat això, li devem –quina contradicció!– haver fet una propaganda impagable del nostre clàssic Tirant lo Blanc. L’ha lloat i l’ha defensat com una de les obres cabdals de la literatura universal. Però detesta la llengua en què està escrit, i lamenta i critica, com un altre Savater qualsevol, la nostra tossuda resistència a continuar mantenint-la viva. Tampoc no ens ha de soprendre la seua actitud, i no perquè s’haja imbuït del caràcter mesetari més castís i colonialista, i en conseqüència haja desenvolupat la seua inherent catalanofòbia. No devem oblidar el seu origen peruà, en particular la seua ascendència criolla. Ell no prové de la població autòctona, sinó dels antics conquistadors castellans, que són els qui secularment han detentat el poder al Perú i els qui han intentant uniformitzar la població fent desaparèixer les llengües i les cultures indígenes. Per a Vargas Llosa el català, com a llengua literària, li és tan repugnant com l’aimara o el quítxua. I li dol que una novel·la tan exímia haja estat escrita en una llengua de classe inferior. No obstant això, de la mateixa manera que jo puc reconèixer-li a ell, com al feixista Céline, el valor literari de la seua obra –perquè literatura i ideologia no han de guisar-se en la mateixa cassola–, Vargas Llosa ha valorat com cal la importància literària del nostre Tirant lo Blanc.

Tanmateix, sens dubte voldria que el català en què va ser escrit haguera desaparegut d’entre les llengües del món. Qui sap amb quines obscures intencions. Tot i que podríem sospitar-les si donàvem crèdit a les investigacions que sobre el Lazarillo de Tormes (Llàtzer de Tormos) i El Quijote (El Quixot) ha fet Jordi Bilbeny, aclaridor de la ja indiscutible catalanitat de Cristòfor Colom i de la trama castellana que el va convertir en un atrevit navegant genovès. Potser Vargas Llosa preferiria que el nostre català haguera tingut la fi del dàlmata i que del Tirant lo Blanch només en restaren les traduccions, per a així poder apropiar-se’l i fer creure al món que «Tirante el Blanco forma parte del Siglo de Oro de la literatura española». Encara que, possiblement, la veritat del cas caiga per una altra banda i al capdavall Vargas Llosa siga un altre més que pateix de vulgar i execrable catalanofòbia. Però no em negareu que hi ha material per a escriure un bon patracol amb tot d’intrigues polítiques, sectes exterminacionistes i un polsim d’erudició literària.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!