Per als qui, al llarg del temps, han defensat la recuperació i la normalització de la llengua catalana en els seus respectius territoris, la unitat del català no ha estat una batalla a guanyar solament en l’àmbit científic. No només calia assegurar la correcta adscripció lingüística de les diferents modalitats del català, calia sobretot assegurar el seu futur com a llengua viva. I això només és possible des de l’actuació política.
A dia d’avui, però, val a dir que els partidaris de la unitat del català hem perdut la batalla. El secessionisme lingüístic s’ha imposat arreu dels Països Catalans. No és aquell vell secessionisme que negava la unitat de la llengua. Avui el secessionisme no nega la unitat científica. Tanmateix, en nom d’una defensa (falsa defensa!) dels particularismes s’ha permès l’esquarterament de l’autoritat normativa que existia fins ara i es proposen estàndars diferenciats. La secessió lingüística s’està produint mitjançant l’estratègia de crear acadèmies territorials. La valenciana, per exemple, s’ha consolidat plenament i compta amb el suport d’institucions tan importants com Escola Valenciana, editorials com ara Bromera, i ja hi ha escriptors que es deixen homenatjar per aquesta acadèmia fruit de l’acord i del repartiment polític entre espanyols. L’invent ha resultat tan eficaç per a la fragmentació de català que també s’ha creat una altra acadèmia per al català de la Franja, i aviat podria haver-ne una altra a les Illes si José Ramón Bauzá recupera, com ha insinuat, aquell intent de Jaume Matas de convertir l’Institut d’Estudis Baleràrics en acadèmia pròpia per a les varietats insulars.
No cal, doncs, negar la unitat del català per a ser secessionista. De fet, els partidaris d’aquest estratègia de desvertebració no s’estan de fer proclames d’unitat, de paraula i per escrit, explícites o través de refinats circumloquis com el de l’AVL. Tot i que sovint defugen esmentar el nom de la llengua, i doncs no sabem exactament de quina llengua s’afirma la unitat, si de l’arbre o si del refillol.
El trossejament de l’autoritat normativa a través de la creació i consolidació de diferents acadèmies està provocant, en la pràctica, la fragmentació de la llengua catalana. Assistim, doncs, impassibles i mesells, al seu esquarterament. I no passa res. Tothom calla i fa la viu-viu.
Aquesta és, doncs, l’aspiració que s’ha esmicolat: calia construir un espai complet per a llengua catalana, consolidar una normativa única i plural, convertir el català en la llengua potent d’una comunitat cultural de més de deu milions d’habitants. En comptes d’aquell projecte de confluència, de construcció d’un imaginari cultural comú, tenim aquest irrisori i suïcida territori de taifes. Hem perdut els qui volem una llengua unida, els qui volem un gran mercat per al català i no quatre o cinc o sis paradetes. Som al segle XXI i no ens val ara tornar a les flors i violes de la Renaixença. Ens cal una política clara i ferma a favor de la unitat del català.
El darrer número de la revista Llengua Nacional ha publicat un resum d’una conferència que el president de l’IEC, Joan Martí i Castells, va fer a la Universitat de Lleida l’any 2007: Unitat i variació lingüística: una qüestió ideològica.
Enganxe tot seguit alguns paràgrafs que considere d’especial interès:
«Res pot anar més en contra de la unitat lingüística que l’elaboració d’una normativa específica per a un territori, encara que sigui en nom del respecte a la variació…»
«…una sola llengua ha de tenir un sol fòrum on decidir-ne la preceptiva; un fòrum, això sí, obert a la realitat sociolingüística diversa i a les diverses sensibilitats».
«La unitat dels idiomes acaba depenent de l’establiment de l’escriptura, és a dir, de l’establiment del seu codi, de les convencions gràfiques acceptades per un col·lectiu. I l’acceptació es tradueix en la voluntat de remarcar igualtats i diferències. Les unes i les altres se sublimen, segons els interessos d’unió o de separació, respectivament, de grups humans i de territoris. En els processos que això comporta, són decisius els propòsits de les classes polítiques que participen dels governs i, doncs, de poder. Malgrat tot, és evident que la proximitat o la llunyania objectives entre parlars faciliten o dificulten l’intent d’ajuntar-ne diversos en una mateixa llengua.»
«Una de les manifestacions més contundents de l’amenaça de la
separació és la producció de normativa alternativa a l’establerta
oficialment per a una llengua nacional.»
Cal llegir la conferència completa (la teniu en document word a l’arxiu de sota). Una exposició impecable, clara i coherent. I per això mateix –per ser qui és qui l’ha impartida– és fa més incomprensible el silenci amb què l’IEC ha consentit ser desposseït de l’autoritat normativitzadora que tenia per llei. Aquest trinxament de la llengua catalana no ha generat gaires protestes. Tot al contrari, com deia adés, tota mena d’associacions per la «defensa de la llengua» (sic), institucions culturals, editorials, escriptors, periòdics… han acceptat de bon grat aquesta situació. Sobretot al País Valencià, que és on encetaren l’estratègia i on ja es veuen els resultats desintegradors. Fins i tot han promogut campanyes “singularistes” que afavoreixen la diferenció i separació entre valencià i català. No obstant això, des de Catalunya alguns lingüistes i mitjans de comunicació també col·laboren a legitimar aquesta estratègia de divisió.
Durant tot aquest procés de esquarterament del català no s’ha produït cap gest d’autoritat per part de l’IEC. I encara que fóra tardà, caldria que l’IEC denunciara aquesta situació de fragmentació, que reclamara la seua autoritat. No ho ha fet encara. Potser no el farà. I així, el secessionisme aconseguirà, definitivament, consolidar«el efecto». Paradoxalment, ho adverteix el mateix president de l’IEC en aqueixa conferència. Llàstima que malgrat haver fet un formulació tan clara dels perills, tanmateix no s’hi haja pres cap mesura per contrarestar-los.
Diu l’actual president de l’IEC «En els corrents secessionistes, mai no s’arriba a complaure el desig de qui els defensen en el grau d’acceptació de la variació, fins a la separació definitiva; a major consideració dels localismes, major sol·licitud d’admetre’ls, sense límits, en un procés que teòricament i pràcticament arriba a la divisió de llengües diferents.»
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
En aquest cas no sé qui són pitjor els unionistes o els seccessionistes. Tant munten, munten tant els uns com els altres.
Ficar al mateix sac a escola valenciana i bromera amb el secesionisme linguistic es lamentable.Pero entra dins de la teva logica segons la qual tot aquell que no comulga amb la teva idea de una nació catalana amb la submissió dels valencians es un traidor.
Continua sent evident que el mon catalanista viu en altre mon i que com son tan catalans obliden als valencians del seu analisi de la realitat.
Llastima de inteligencia.
dimoni
I perquè no crear alguna cosa semblat Academia de la Lengua Española?
Cada país té una delegació, 21 actualment.
Així no hi hauria ressentiments entre els valencians que se’ls vol “oprimir”
Hi hauria solament una acadèmia de la Llengua Catalana, el nom no a de afectar, ja que per exemple a Espanya es diu castellà i en la resta español i ningú diu que són llengües diferents.
Així s’acabaria amb l’ús polític.
als diànics també ens afarta la terminologia valencià/ana, la vostra prepotència hortalana i els vostres malparlars apitxtats i acastellanats, nosaltres ens sentim més a prop amb la gent d´Olot o d´Inca. Però no per això deixarem mai de reconèixer que l¨Horta o la Ribera són tan catalanes com la Vall d´Albaida , la Foia de Castalla o el Pallars.És per tot això que exigim un centre d´estudis catalans exclusivament diànics i la “taroncha té la minches tu” NINOT DE DIMONIET!!!
Quantes de llengües, oi, per a dir : càgum déu, merda!
Per quatre dies que som vius i ens els amarguen els ignorants datspelcul qui només són al món a esbargir llur nicieses.
Balenfianos i d’altres gonelles, així us moríssiu.