Cucarella

Mireu que s’hi han escarrassat de valent. Porten un grapat d’anys renegant, abjurant, desmentint… S’han gasejat amb tota mena desinfectants, s’han fregat la pell fins a deixar-se-la en carn viva… i no han  tret res a carregador. Com si li hagueren llavat el cap a un tinyós. Font de Mora (més aïnes Fuente de Mora, no?) diu que els qui s’oposen al seu model educatiu plurilingüe són uns «catalanistes».

Tanta faena per a no res. Tant de blau de cap a peus, tant de valencià genuí, tanta culpa dels Països Catalans, és a dir, tanta renúncia, i al final Font de Mora no els reconeix el camí que han fet. No els ha valgut ni la «pau lingüística» que pactaren. Al final, igualment, catalanistes! Qui del dimoni fuig, debades corre.

Fa uns anys, un dia que enganxàvem cartells per a unes eleccions, passaren pel nostre costat dues dones de certa edat. A tall d’aclariment, sense cap mena d’hostilitat, una li va dir a l’altra: «Eixos són catalanistes: tot ho volen en valencià».

Font de Mora pensa igual que aquelles ancianes dels qui s’oposen a la seua llei educativa: «Eixos són catalanistes, tot ho volen en valencia!» La diferència és que a aquelles dones, pel to de veu que usaren, els semblava bé, això de voler-ho tot «en valencià». Font de Mora, en canvi s’ha expressat amb ràbia, amb odi de «viejo corregidor castellano», de «leal lameculos», o siga de valencià renegat, miserable caragirat, dels qui es deixen la porta oberta perquè passe avant el senyoret o el lladre, tant se val l’un o l’altre, però els dos de Madrid…

Per a aquelles dones érem els de casa; per al forense caragirat, els enemics. En quaselvol cas, sí, jo ho era i encara ho sóc: catalanista que tot ho vull en «valencià» (tanmateix, el d’abans de l’AVL).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!