Cucarella

Des de la coherència independentista, això de les autonomies me la bufa. Tanmateix, reclamar més autogovern, més autonomia, en un altre temps va formar part del nostre anhel polític. Sobretot els qui ens teníem per ciutadans de nacionalitats històriques. Encara que això de las «nacionalidades históricas» –dit ara així, en castellà del redactat original– formara part de la nomenclatura espanyola d’aquell «café para todos». I el País Valencià també era «nacionalitat històrica», tot i que en aquell moment els qui més hi creien tenien en ment i en l’horitzó més aviat una nació: els Països Catalans. Però les autonomies, malgré lui, suposaven un avenç després de tants anys d’España Una. I els qui ens teníem per «nacionalitat històrica», com ara els valencians, volíem ser-ho com cal, accedint a l’estatut per la via de l’article 151 de la constitució espanyola: autonomia de primera classe.

Duran i Lleida, posant-se a l’altura dels calçotets de Rajoy, diu que caldria passar no ja el ribot sinó la hoz –que no la falç– per les autonomies hispàniques i deixar vives només les «històriques». A saber: Galícia, País Basc, Catalunya (estricta) i Andalusia. Als valencians i als illencs que ens donen pel sac. Gran patriota –espanyol–, el Duran i Lleida. O siga botifler. I paradigma del paràsit de la política. No se li coneix una altra professió que la de fer discursos parlamentaris sense substància i fer de puta i de Ramoneta en tota mena de negociacions polítiques. Ho repetiré: paràsit i botifler. I de més a més, ignorant en grau superlatiu.

Deu pensar Duran i Lleida que la història dels catalans –inclosos valencians i illencs– comença amb els pactes de la transició i el «Ja sóc aquí!« d’en Tarradellas. Abans d’això hi havia el no-res històric i per la gràcia de la constitució espanyola de 1978 esdevenen «nacionalitats històriques», aqueixes a les que Duran i Lleida mantindria l’estatus preeminent.

Si és per estatut d’atonomia espanyol abans de l’actual constitució, val a dir que la guerra i el franquisme van impedir que els valencians en tinguérem un de semblant al català i al basc. També caldria que algú explicara a Duran i Lleida que a Andalusia li «regalaren» l’accés a l’estatut d’autonomia de primera classe atès que no haver aconseguir de superar els tràmits previstos per la llei, ja que la província d’Almeria va votar-hi en contra. Els valencians, però, fórem objecte d’una infame estafa política: després d’aconseguir el suport de més 90% dels ajuntaments –de llarg, moltíssim més que els que exigia el tràmit legal–, els principals partits espanyols decidiren suspendre el procés en marxa per accedir a l’estatut al mateix nivell que Catalunya, País Basc i Galícia, ocultaren aquella documentació i ens reballaren al perol on es rebollia el «cafè para todos».

No sé si el paràsit de la política Duran i Lleida coneix la història de l’antiga Corona d’Aragó. M’imagine que no gaire perquè representa ser un polític estàndard, és a dir que no aprecia gaire el coneixement i la cultura. Deu ignorar, per tant, els lligams històrics, lingüístics, econòmics i culturals que han vinculat els habitants d’aquests territoris que actualment anomenem –no pas debades– Països Catalans. A Duran i Lleida, com a paradigma de paràsit polític, li plau més la moda, els restaurants cars i les suites de luxe. I de la història recent, que en teoria hauria de conèixer perquè l’ha viscuda, sembla com si se n’haguera oblidat. Serà perquè oblidar i no tenir conviccions forma part dels seus «mèrits» com a polític. Sobretot si el que li interessa de la política és viure d’ella. I a gosades que viu bé, el senyoret, com si fóra la Marquesa del Potet.