Cucarella

Vora les tres de la matinada eixírem dels
Salons Reina. S’havia acabat l’acte del III Premi de l’Associació d’Amics de la Costera, que enguany se li
ha atorgat a Pep Gimeno, Botifarra.
Més de dues-cents persones omplien de gom a gom el saló, ben arrimats a les
taules. Hi havia molts amics i coneguts, entre els quals molta gent del món
polític xativí, amb les excepcions previsibles. Hi havia Paco Muñoz, que va
pujar a l’escenari i ens va regalar un parell de cançons. El sopar vam
devorar-lo rapidets. Passades les postres i el cafè, devia ser vora la una de
la matinada, Clara Vercher va pujar a l’escenari pert conduir l’acte de
lliurament. Em va donar pas tot seguit, i vaig llegir unes paraules:

…Dic que fa molts anys
d’això, perquè en portes un costal a l’esquena, d’anar cantant, sobretot al
ras, per places i carrers. Com ha dit Feliu Ventura, parlant de tu, “el cant
popular ha sobreviscut de cacaus i tramussos molt de temps”. Sort tenim que no
els has avorrit. Ets exemple de tenacitat, però sobretot de devoció per un
país, per una gent, per una cultura popular que amb tu torna a demostrar-se que
és art i s’escriu amb majúscules. Més i tot: la teua veu és l’expressió
ancestral d’un poble que es resisteix a ser exterminat, a ser oblidat en els
pous negres de la renúncia i la desmemòria. Quan tu cantes, Pep, ens recordes
qui som, d’on venim, quines són les nostres paraules, en quins màrgens hem
espentolat els pantalons, en quins carrers hem jugat a capitulet, en quines
eretes hem regolat la mona… Quan tu cantes ens ajudes a traure pit i a alçar
el cap, a ressorgir d’entre les cendres, i socarrats i tot –o sobretot per ser
socarrats–, negres com un tió de tanta flama –tres-cents anys de flames–, ens
fas reviscolar i seguir avant.

Sé que parle en nom de
molta gent, de molts que aquesta nit estan ací, i de molts altres que haurien
volgut estar, i en nom de tots ells t’he de donar les gràcies, Pep. Tu diràs
que no, que no calen, que ho fas i ho has fet sempre pel gust de cantar, i
també –perquè ho has dit– amb l’esperança que de la mateixa manera que tu has
après de tanta gent, tot això que tu has salvat no s’acabe amb tu i que les
cançons tornen a anar de gola en gola, com ha de ser, i que no s’apaguen mai.
Gràcies a tu, tenim un grapat d’himnes per cantar en companyia. Amb la teua
veu, Pep, ens ha donat una mica més d’esperança en el futur. Per tot això, que
no és poca cosa, gràcies.

Tot seguit, Ximo Corts, President de
l’Associació Amics de la
Costera, va enumerar un llarg llistat de mèrits que feien de
Pep mereixedor del premi que li havien concedit, i sobretot de l’admiració i
l’estima de la gent d’Aixàtiva i de tota la redor, que és molta redor. Li
lliuraren el premi, una escultura de Manuel Boix, i Pep ens va adreçar unes
paraules. Com que no és home de discursos, prompte va pujar la seua rondalla
(Emili, et trobàrem a faltar) i la seua inseparable Lola, la de la Torre, trenta anys
acompanyant-lo. Un moment emotiu: quan la filla de Pep va pujar a l’escenari i
li va dedicar una cançó. A la tercera o quarta interpretació, una breu
interrupció per llegir el post que li ha dedicat Feliu Ventura al seu blog: Enhorabona
“Boti”. Més tard va ser quan va pujar Paco Muñoz a l’escenari. I
així, de cançó en cançó, totes ben conegudes, i per això corejades, i també
ballades, que sempre hi ha mitja dotzena de balladors i balladores que
necessiten l’aire per posar-se en rogle…
I això: vora un quart per a les tres començàvem a passar mentre Toni
Marzal rematava la sèrie fotogràfica. Eixíem contents com uns gínjols, pagats i
satisfets d’haver tornat a escoltar, una vegada més, la veu immensa de Pep Botifarra.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!