Republicans i Independentistes
Bloc personal de Carles Macian
Diu l’aforisme demoscòpic que només hem de creure en les enquestes que haguem manipulat nosaltres directament. El racòmetre del comte de Godó no n’és una excepció, però la seva periodicitat ens permet llegir els petits moviments que està fent l’electorat, més enllà de la "cuina" global a què estan sotmeses les seves dades.
Comparar aquestes tendències amb el desenvolupament de la campanya pot ser un exercici saludable per als candidats… Bé, per alguns candidats!
Les enquestes electorals, com tots els treballs estadístics en l’àmbit de les ciències socials, estan sotmeses a diferents fonts d’error que condicionen la correcció de les seves prediccions. Tot i així, els "malalts de política" les esperem com qui espera sentir l’oracle de Delfos, per tal de veure si confirmen o neguen les nostres intuïcions o les nostres esperances. En aquest cas, intentaré fer-ne una anàlisi el més racional i asèptica possible, és a dir, una anàlisi basada només en els números.
Les fonts d’error de les enquestes polítiques són tres:
– L’error intrínsec a la mostra, és a dir, l’error que cometem pel fet de considerar només una part parcial de la població (la mostra) i no la globalitat. Els estudis intenten minimitzar aquest error a partir de la selecció de mostres grans i ben segmentades, que s’acostin el més possible a la distribució real de la població que s’està estudiant.
– L’error subjectiu en les respostes. Si fem una estadística sobre la durada de les rentadores, la dada que recollim és prou objectiva. En canvi, si preguntem a la gent sobre qui votarà el proper 1 de novembre, les respostes poden venir falsejades per dos raons, per la forma en què plantegem la pregunta o per la possible mentida de qui ens respon. Efectivament, hi ha gent que menteix a l’enquestador per una mena d’insubmissió demoscòpica militant i n’hi ha d’altra que s’avergonyeix del seu vot i no l’expressa (cas PP). També tenim l’ampli ventall dels no sap no contesta, que van des del que no vol confesar el vot fins al que, realment, és un indecís.
– La manipulació de les dades. Per a donar projeccions de vot cal fer l’assignació dels indecisos entre les diferents opcions i afegir-la a la intenció de vot directa. Aquest procés, d’una altra banda imprescindible per a fer la predicció, permet fer manipulacions subtils, ja que segons es faci aquesta "cuina dels indecisos", el resultat final pot ser un o un altre. Aquí és on intervé el "pagano" de l’enquesta, ja que segons sigui el seu interès (mobilitzar vot propi, desmobilitzar el vot rival, forçar el vot útil) la cuina acabarà reflectint en major o menor mesura el seu desig.
El racòmetre no és diferent i podeu estar segurs que el conde de Godó està jugant a favor de CiU i del PP en la "cuina dels resultats". Ara bé, si la cuina es fa sempre de la mateixa manera, – i podem suposar què és així, donat el poc temps entre estudi i estudi i la repetitivitat del mateix- , podrem observar per sobre de les distorsions "cuinades" conscientment els petits moviments relatius de l’electorat, moviments que marquen unes tendències molt interessants.
1. Montilla no guanyarà les eleccions. Encara que l’enquesta el castigués "excessivament", la tendència que està marcant el PSC és a la baixa, especialment la darrera setmana. Sembla que centrar el debat en la llengua del debat no ha estat, precisament, una bona idea. De fet, com heu pogut anar veient en aquesta precampanya, estan sortint ben poques bones idees de Nicaràgua.
2. Mas guanyarà les eleccions, tot i que l’euforia que mostra el "special bonus" inicial de l’enquesta s’està congelant i, més aviat, s’està en una fase d’estancament a la baixa.
3. I, qui va guanyant posicions si els dos grans semblen estancats? D’una banda, Esquerra està en una fase de remuntada, més marcada aquesta darrera setmana. Sembla que la campanya de proximitat que hem començat els republicans i que el discurs d’equilibri d’en Carod està donant els seus primers resultats. Potser, mentre uns fan servir la llengua com a arma llancívola, altres l’estan utilitzant pel que toca, és a dir, per a fer propostes polítiques.
4. L’altre força que va millorant progressivament posicions és el PP. Sembla clar que PP i CiU són vasos comunicants electorals i que, per tant, la millora del PP està contribuint a l’estancament convergent.
5. Finalment, l’eco dels socialistes s’ha quedat estancat en un percentatge estable, al voltant del 9.5%. Fent servir llenguatge bursari, ICV ja ha materialitzat els guanys del seu "bon rotllo" tripartit i no sembla que tingui gaire camp més per córrer en aquest tram final de la campanya.
Podeu trobar les dades numèriques corresponents en el document que us adjunto a aquest post.
Des del meu punt de vista, totalment interessat d’altra banda, animo als candidats Mas i Montilla a que segueixin regalant-nos amb aquestes trifulques més pròpies de pati d’escola que no pas d’aspirants a la nostra primera magistratura nacional. Com deia l’altre dia en Vicent Partal al seu bloc, "ha baixat molt la nota de tall per a aspirar a la presidència de la Generalitat".
Si segueixen així, potser l’Esquerra que ells donaven per morta i enterrada, entre el pacte Mas-Zapatero i el fracàs del referèndum del 18-J, encara els guanyarà una batalla més després de morta!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Molt interessant el teu analisi. Felicitats!
Això que dius de la nota de tall…és ben veritat. L’altre dia, a la presentació de Sobirania i Progrés, vaig pensar, preocupat, que qualsevol dels oradors donava mil voltes a en Mas i en Montilla. Qui cony tria els presidenciables?