Republicans i Independentistes

Sense oblidar l’aforisme demoscòpic per excel·lència: "les úniques enquestes que em crec són les que he manipulat personalment", vull fer un darrer comentari de la darrera fornada d’estudis d’opinió electoral apareguts fins avui…

Estem en la recta final de campanya i els mitjans s’afanyen a treure la darrera racció de carnassa pels amants dels pronòstics electorals. Diumenge van ser els rotatius nacionalistes espanyols "Su País" i "Su Mundo" i avui és el butlletí oficial del PSC, "El Periòdico-Gramma". Només falta, -suposo que la treurà demà-, la darrera dosi de "La Vanguardia".

Totes elles marquen una tendència clara. Tant CiU com PSC confirmen una baixada d’espectatives (o una contenció en el millor dels casos), amb major o menor intensitat relativa, depenent del color polític del "pagador" de l’enquesta. D’una altra banda, els partits petits, ICV i PP, estan millorant posicions. I el partit mitjà, ERC, està marcant una suau però constant recuperació d’expectatives des de l’inici de la campanya.

Vull enllaçar aquestes tendències amb les observacions que he anat compartint fins ara pel que fa al desenvolupament de campanya:

– El plantejament de campanya dels dos partits grans està sent un error estratègic.

 CiU, que partia com a gran favorita, ha confòs les eleccions al Parlament amb unes eleccions presidencials, atacant sense pietat a tothom, dreta, esquerra, sucursalistes i independentistes. A més, l’estil barroer que utilitza i la prepotència del seu candidat, està refredant una part del seu electorat, més acostumada a la ponderació del president Pujol i, d’una altra banda, està acostant indecisos cap a ERC o la pròpia abstenció.

El PSC, que partia com a "defensor del títol", ha triat un candidat de perfil baix i ha fet una campanya de perfil encara més baix. No estan aconseguint la mobilització de les "Juanis" ni dels "Nengs de Castefa" que, o no voten mai, o voten a Espanya contra el PP. D’una altra banda, Montilla no ha resultat convincent per a l’ànima "catalanista-federalista" del PSC, que també s’està plantejant una certa defecció, cap a ICV majoritàriament, l’abstenció o ERC. I, vist el que s’estava veient, potser la direcció de campanya socialista hauria hagut de forçar una mica la màquina i fer que el seu candidat "donés més canya" campanyera. No serà que ja els hi està bé aquesta situació? Potser l’encàrrec rebut de Ferraz era perdre les eleccions i facilitar a Mas el cobrament dels beneficis del pacte estatutari?

– El PP està fent una campanya intel·ligent, amb un candidat més ponderat i més "centrista" que no pas en Duran i Lleida o, de vegades, el propi Mas. Piqué ha aprofitat per a fer-se la víctima amb la "boutade" convergent de l’anada a cal notari i està conseguint que part de l’electorat més de dreta i menys catalanista de CiU s’estigui decantant per votar PP i així evitar la "componenda" de la sociovergència amb el PSC de Montilla i el PSOE de Zapatero.

– ICV està fent una bona campanya adreçada al seu públic menys "esquerranós" i buscant el vot dels socialistes desencantats amb Montilla i dels enamorats del Tripartit, si és que encara en queda algun.

– ERC ha plantejat una campanya que està en les antípodes de la imatge que, interessadament, han volgut construir els mitjans i els opinadors públics de la força independentista. Si aterrés avui a Catalunya un politòleg "extraterrestre", segurament valoraria que la campanya electoral amb més sentit institucional, amb un caràcter més propositiu, amb una voluntat d’entesa transversal en els grans temes del país, està sent, paradoxalment, la d’Esquerra. Dic paradoxalment, perquè si d’alguna cosa s’ha acusat ERC en els darrers 23 anys ha estat del contrari: de "folloneros", d’irresponsables, de perillosos…

Aquest plantejament de campanya està portant ERC de nou al centre de la política catalana i el seu electorat està perdent l’acomplexament que li havia generat la "desfeta referendària". De l’inici de la campanya a ara, la tendència que les enquestes marquen per a la intenció de vot directa està sent positiva. La sensació que estem tenint en els actes públics, en les passejades pels carrers, en el contacte directa amb la ciutadania, va en la mateixa direcció.

Les enquestes del 2003, en una campanya plenament bipolaritzada, amb dos candidats que anaven al 120%, mai ens van donar més de 20 diputats i, finalment, la realitat ens va donar 23.

En aquestes eleccions, amb una campanya que clarament presenta 3 grans candidats, amb una força política amb el motor al ralentí i una altra tan passada de revolucions que està cremant el motor, si les enquestes no ens baixen de 20 diputats, que acabarà passant finalment el dia 1 de novembre?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!