Republicans i Independentistes
Bloc personal de Carles Macian
JO TAMBÉ VULL UN ESTAT PROPI (2). ANTECEDENTS REEIXITS
Els referents que Catalunya ha de tenir en el seu procés d’emancipació nacional no són Còrsega, la Bretanya, Occitània o el Kurdistan. Els nostres referents han de ser, òbviament, aquelles nacions que se n’han sortit per mitjans pacífics (Finlàndia, Noruega, Txèquia, Crna Gora) o aquelles que ho poden fer en les properes dècades (Quebec, Flandes o Escòcia)
L’independentisme català ha nodrit el seu imaginari de referents "impossibles". Si per al primer independentisme del segle XX, el referent era Cuba o Irlanda, on la lluita armada, primer en guerrilles i després en guerra oberta, era el camí de l’alliberament, per a l’independentisme combatiu del darrer terç de segle, els referents han estat les nacions sense estat "germanes", Euskadi, Còrsega, Sardenya, Bretanya, Kurdistan o Palestina.
En cap cas vull menystenir ni unes ni altres. Certament, el procés seguit per Cuba o per Irlanda mereix tot el nostre respecte, però cal entendre que es va produir en un context d’opressió nacional molt més intens i de molta més durada que no pas el nostre. No cal dir que les vies armades van tenir a casa nostra, tant cap als anys 20, com a mitjans dels 80, una base social ínfima i unes nul·les possibilitats d’èxit.
Pel que fa a les altres nacions sense estat germanes, la meva simpatia és total i la solidaritat del poble català amb els altres pobles que lluiten per la seva llibertat ha estat, és i ha de ser absoluta. Ara bé, per una vegada a la història moderna d’aquest país, si iniciem seriosament el procés cap a la independència, crec que hauríem d’intentar fer un joc guanyador i evitar el mimetisme amb procesos d’emancipació nacional que, tret que s’acabi produint un tomb inesperat, tenen, ara per ara, unes probabilitats d’èxit molt baixes o nul·les.
Estic convençut que l’anomenat "cas dels catalans" no és un cas únic al món. Estic convençut que hi hagut situacions similars a la nostra al llarg de la història d’Europa, especialment en el passat segle XX, que s’han resolt de forma més o menys pacífica cap a l’obtenció d’un estat propi. Si és així, potser el que ens cal és fixar-nos en aquests processos i extreure’n les conclusions adients.
Com s’ho va fer Finlàndia per separar-se de la totpoderosa Rússia? I Noruega com va trencar amb Dinamarca? O com es va produir el "divorci de vellut" entre Txèquia i Eslovàquia? O entre Bèlgica i els Països Baixos? O les independències encadenades de les repúbilques bàltiques (Letònia, Estònia i Lituànioa). No estaria de més una anàlisi comparada d’aquests casos reeixits (i d’altres) per a identificar les condicions compartides per tots ells i que els van permetre assolir l’èxit final.
Tampoc estaria de més analitzar amb detall el cas del Quebec, amb els seus referèndums de separació del Canadà, perduts cada cop més per un marge més petit de vots. O la situació que s’està produint a Escòcia o Flandes, amb la progressió electoral i social de les opcions independentistes.
Crec que, en tots els cassos, podem trobar el fil conductor de dos elements comuns:
1r. Els independentistes eren al poder o hi seran en el moment de donar el pas. Potser, en algun cas, eren al poder i no van saber que eren independentistes fins ben poc abans de fer el pas. Però, en tots els casos reeixits, els independentistes han dirigit el procés controlant directament els resorts del poder.
2n. El benestar és un element indestriable de la identitat. En tots aquests casos, el pas cap a la independència es produeix en societats més o menys benestants, o bé en termes absoluts o bé en termes relatius respecte l’estat "opresor" I, en tots aquests casos, el pas cap a la independència no és viscut com una pèrdua de benestar o d’estabilitat social i econòmica, si no com una oportunitat per a viure millor.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Fa poc vaig escriure la meva impressió sobre l’actitud dels catalans respecte la independència:
– Un 10% estan a favor de la independència incondicionalment
– Un 20% estan a favor de la independència si no els causa gaire maldecaps (sobretot no els toca la butxaca)
– Un 20% ja estan bé sent espanyols però troben que no hi ha cap mal en estirar una mica de la corda, a veure si esgarrepem uns eurets més als pressupostos
– Un 30% no volen pensar en aquestes coses, prou difícil és el dia-a-dia. Tot i això, en el fons els emprenya haver de parlar el català.
– Un 20% està en contra de la independència en diferents graus i matissos.
Si hi afegim que Espanya és una terra de frontera, que té com a festa nacional la tortura de mascles bovins, i que va ser un dels últims paísos europeus en deixar enrera la dictadura, desenganya’t, si no hi ha un gran daltabaix no serem mai independents.
De debò ens imaginem al Parlament espanyol, ple de zaplebes, asnars, bonos, ibarras i guerres votant una reforma constitucional que reconegui el dret d’auto-determinació? Si amb l’estatutet s’han posat com s’han posat, imagina’t què passaria si, a més, fos veritat que es trenca Espanya.
La veritat és que jo gairebé mai us voto, però la única manera que la independència fos possible seria que un partit independentista tingués la majoria absoluta. Dins d’Europa, la convocatòria d’un referèndum tipus pla Ibarretxe no podria aturar-se a canonades.