Republicans i Independentistes
Bloc personal de Carles Macian
JO TAMBÉ VULL UN ESTAT PROPI (1). NECESSITEM UN PLA!
Jo també vull un Estat propi, sobirà, nacional, lliure i independent. Ni més ni menys que els altres. Els republicans i independentistes d’aquest país, de Salses a Guardamar, de Fraga fins a Maó, no en tenim cap dubte. Volem un Estat propi. Necessitem un Estat propi. Tindrem un Estat propi. La qüestió és, doncs, com hi arribem!
A Catalunya (només al Principat estricte) hi ha 1.200.000 electors que es defineixen políticament com a catalanistes i d’esquerres. Hi ha, també, una quantitat no menyspreable d’electors que es defineixen com a catalanistes i de dretes. Ara per ara, només hi ha una força política independentista (i republicana), que ha arribat a obtenir 650.000 vots en el darrer cicle electoral. Al menys sobre el paper, existeix una base social suficient per a plantejar-se la viabilitat d’un procés d’emancipació nacional.
Aquestes són les dades de partida. El punt d’arribada també és clar, la voluntat manifestada de ser, de continuar sent i de tenir l’instrument que ens garanteixi aquest dret a seguir sent, a seguir decidint: un estat propi.
Així doncs, on és el problema?
L’obtenció d’un Estat propi no s’aconseguirà a base de repetir-ho insistentment, ni que ho fem de forma conjunta i coordinada centenars de milers de patriotes sobiranistes.
L’obtenció d’un Estat propi no s’aconseguirà esperant que els poders taumatúrgics d’una data (posem el 2014, per exemple) es manifestin de forma miraculosa.
L’obtenció d’un Estat propi només s’aconseguirà quan es compleixin dues condicions:
1. Què Catalunya tingui el gruix nacional suficient, és a dir, que tingui una majoria social favorable a la independència.
2. Què Espanya tingui el gruix democràtic suficient, és a dir, que tingui la possibilitat d’acceptar decisions preses de forma democràtica.
Hi ha una tercera condició, tan important com les anteriors, que no cal escriure-la però que cal tenir-la en compte: cal tenir un pla, un pla per arribar-hi i un pla per, un cop arribats, fer efectiva la decisió favorable a la independència.
De les dues condicions, la més important és, evidentment, la tercera. Què ningú es pensi que, a través de la repetició de consignes, de la propaganda o de l’agitació o, encara menys, de la lluita armada, ens acostarem ni un centímetre a la satisfacció de les condicions necessàries i suficients per a alliberar aquest país.
El problema que ha d’afrontar actualment l’independentisme català, sigui d’esquerres o de dretes, més explícit o més implícit , no és altre que el de la definició d’un pla estratègic coherent que ens acosti a l’objectiu final: l’obtenció de l’estat propi. El procés cap a la independència només començarà seriosament quan algú sigui capaç de definir quines han de ser les fites a assolir, en quins moments i de quina manera s’han d’assolir, quins han de ser els instruments polítics necessaris i com s’han d’utilitzar, quines estructures empresarials, sindicals, energètiques, culturals, financeres, tecnològiques, educatives, etc. s’han de bastir, de quina manera, en quins moments i amb quins objectius operatius. El pla, finalment, ha de preveure clarament els mecanismes concrets d’exercici del dret d’autodeterminació i, en el cas de victòria de l’opció independentista, els mecanismes per a fer efectiva la decisió adoptada, tenint en compte que, possiblement, no sigui gaire ben rebuda més enllà dels Monegros.
Sense tot això, qualsevol proclama per a iniciar un procés seriós d’emancipació nacional només serà això, una proclama, en cap cas, un moviment a tenir en compte. No podem (i el plural es refereix al País, no a cap partit), tornar a repetir procesos tant dolorosos i frustrants com el de l’Estatutet de la Moncloa, procesos que pretenen canviar-ho tot però que acaben no canviant res. La salut “nacional” d’aquest país potser no ho resistiria!
Potser després de la malaltia de l’Estatutet, ens cal una convalescència ben feta i ens cal aprofitar-la per a llegir, per a pensar, per a endreçar millor el país i les seves institucions, per a estirar al màxim, si és que és possible, les possibilitats del nou Estatutet. Aprofitem bé la convalescència per a què, quan ens tornem a aixecar del llit haguem après la lliçó.
I aprendre la lliçó no és altra cosa que preparar el pla! Qui s’hi apunta?
Més informació en propers lliuraments…
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La plataforma cívica Sobirania i Progrés vol preparar aquest pla. El seu objectiu és definir una estratègia global que ens permeti, com més aviat millor, tenir una majoria social i política que convoqui un referèndum d’autodeterminació al nostre país.
D’altra banda, estic convençut que Espanya no tindrà mai "el gruix democràtic suficient" per acceptar la voluntat democràtica dels diferents pobles que la integren. D’Espanya no en podem esperar res de bo, per això és tan important la internacionalització de la qüestió nacional catalana, especialment al sí de la Unió Europea.
D’acord.
El fet decisiu, un referèndum. I si en cal més d’un, doncs endavant.
És la societat (Sobirania i progrés, per exemple) qui ho ha d’empènyer.
Em fixo ara en la possibilitat del gruix democràtic suficient a Espanya. Cosa que amb l’actual panorama es presenta molt dur i difícil.
Tenim al president actual que es presenta atrapat entre velles glòries, mitjans d’informació i comunicació infames, nostàlgics del PSOE, i la violència del PP. I alhora ens diu que té compromís de millorament de la democràcia.
Per altra banda a vegades he pensat que Zapatero fa referència a la necessitat dels vots catalans progressistes per no poder "concedir la sobirania al nostre país". Els necessitaria perquè a la Espanya crispada que tan bé li va per determinats interessos, és fàcil que perdés el govern si no comptés amb els nostres vots.
Si alguna cosa com aquesta hi ha, i la seva postura de menysteniment a les nostres institucions i plans, així com la prohibició de referèndums, no es deu solament o totalment al seu intransigent nacionalisme espanyol, es podria iniciar un pla per l’ajut que ens demana amb violència d’estat.
Crec que el primer que caldria és que abandoni la violència. Després que es deixi de pensar que ha de concedir-nos alguna cosa. Amb això és possible que pugui plantejar declaracions i compromisos com a president espanyol; i que fossin especialment clars pel que fa als conceptes i les confusions que acostuma a disparar.
Sembla molta feina, però jo diria que si un govern central no pot fer-la, hauria de deixar d’anomenar-se demòcrata. Si això es veu clar, em sembla que la necessitat, o voluntat, de sobirania a Catalunya també es refermaria. Crec que hi ha aquí prou tradició democràtica i ganes d’anar endavant com perquè així succeís.