Saül Gordillo www.saul.cat
Bloc sense fulls
La dura oposició
Aquest dilluns Josep Lluís Carod-Rovira, que torna a rebre la pressió del PSC i del seu primer secretari, José Montilla, perquè ERC no faci la puta i la ramoneta estatutària (votant no a les Corts i demanant l’abstenció en el referèndum a Catalunya) ha vingut a dir que la resta de forces catalanes negocien amb el PSOE gràcies a la negativa ja sabuda dels republicans. Que PSC, CiU i ICV no es dediquin a apretar ERC, sinó que apretin el PSOE per aixecar la rebaixa pactada a La Moncloa entre Artur Mas i Rodríguez Zapatero. Una rebaixa que, per cert, va quedar dit que seria el marc definitiu de la negociació a la Comissió Constitucional. És com si l’objectiu, en l’inici d’aquesta setmana vital (competències i finançament no són cap broma), consisteixi més en arrossegar els rebels de Carod i Joan Puigcercós que no pas en pactar alguna cosa que s’assembli a l’Estatut aprovat el 30-S al Parlament.
Montilla és l’home de les solucions. Et serveix per frenar una opa alemanya, per polir la cessió del castell de Montjuïc a Barcelona i… també per intentar que Esquerra combregui amb rodes de molí. La templança del ministre d’Indústria és sensacional per a moltes coses, però que tampoc es pensi que se’n sortirà amb tots els seus propòsits. Com, per exemple, intentar fer callar el President de la Generaliat, que encara és Pasqual Maragall i Mira. I mira per on que el President no volia donar el seu braç a tòrcer amb la baixada de pantalons del nacionalista Mas en la definició de Catalunya com a nació a l’articulat de la reforma de l’Estatut. I ha sortit Montilla per cridar: "No va más!" Això no és cap casino, i ha fet bé Maragall de recordar que la negociació del terme nació a l’Estatut s’havia decidit que es deixaria per al final. Serà una final, aquesta negociació madrilenya, d’infart.
En la línia del que escrivia divendres, entenc perfectament que Montilla vulgui matar el debat identitari per l’esgotament que provoca a l’Estat i a les files socialistes, ja siguin les de Ferraz o les de Nicaragua. Però Maragall és molt Maragall, i no descansarà fins que la gent s’hagi oblidat de la foto Mas-Zapatero-Duran. D’aquest tercer, ja no ens enrecordem que hi era. I com que a CiU han de fer molts equilibris interns, aquest cap de setmana Josep Antoni Duran s’ha dedicat a negociar amb Zapatero telefònicament això de la cessió de l’aeroport del Prat.
En Duran intenta buscar-se una mica de protagonisme. L’hem d’entendre, pobret. Però aquest dilluns ha anat un pèl massa fort. No en tenia prou amb l’estira-i-arronsa per la gestió compartida amb un consorci en què l’Estat diu que serà majoritari però no tindrà ni dret a veto ni la majoria absoluta (no em direu que no és complicat, amb el senzill que resultaria cedir l’aeroport a l’administració que és Estat a Catalunya, que és, si no vaig errat, la Generalitat). La qüestió és que Duran, ai las!, s’ha atrevit a ficar el ditet en la nafra de Convergència amb el tema incòmode dels "paperots" que diria el convergent David Madí i les "enquestes i estudis inquisitorials" que diria el socialista Joan Ferran. El líder d’Unió s’ha tret públicament les puces de sobre, i ha dit que ja s’ho faran els seus companys de federació. "Convergència donarà les explicacions oportunes", ha etzibat el socialcristià que esquia en caps de setmana inoportuns. Mala maror interna. Més de l’habitual, vull dir. Potser la torna del menyspreu de Mas d’aquell fatídic dissabte?
I això em sap greu, perquè al cap i a la fi la bona gent de Convergència ja ha pagat prou car tot el desgast de 23 anys de governs de Jordi Pujol. Guanyar en escons i acabar a l’oposició és molt dur. Sobretot si presentes un delfí que ningú s’esperava que superés en escons a l’alcalde olímpic Maragall, la gran (i llavors última) esperança blanca del socialisme català. Ara els treuen uns estudis lamentables, certament. Unes enquestes estúpides, també. Però què en farem de remenar el que Xavier Trias va qualificar literalment de "merda"? No res. Confondre (encara més) el personal.
El debat polític seriós va per un altre costat. I la bona gent de Convergència s’intenta defensar, davant d’una Esquerra crescuda i convençuda de la possibilitat de donar-li la volta a la truita després de l’èxit del 18-F, fent córrer unes fotocòpies de retalls de premsa en què líders d’ERC com Josep Baragalló, Joan Puigcercós, el propi Carod, el conseller Josep Huguet o la dolça Marina Llansana justificaven unes rebaixes de l’Estatut del 30-S abans del pacte Mas-Zapatero. L’argumentari de CiU no fa forat. Bàsicament perquè té unes bases que han passat de la trempera col·lectiva del setembre passat, i de la posterior intervenció en el Congrés del triumvirat Mas-De Madre-Carod, a una desil·lusió i desorientació evidents.
La patacada ha estat doble. Primer, amb el pacte dels nuvis de La Moncloa. Segon, amb el menyspreu a la manifestació del 18-F. Ara què en queda? Que CiU efectivament pinta i influeix més que abans a Madrid. Però a Catalunya, nanai. Res de res. Maragall s’ha conjurat amb el PSC, ERC i ICV (ja és dir que es posin d’acord tots quatre!) per blindar el tripartit. I l’èxit del 18-F que lògicament s’apunta Esquerra, juntament amb altres elements col·laterals com les enquestetes de la punyeta que aquests dies li refreguen Ferran i Joan Boada, acaben de fer una cortina de fum que ni les impertinències del ministre José Bono poden arreglar-ho en benefici dels nacionalistes. En definitiva, i aquí acabo: estar a l’oposició és molt i molt dur. Paciència.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Dient barbaritats com que les politiques de Jordi Pujol abans i ara les d’ERC és beneficien gràcies a ETA.
Quand ha segut tot el contrari i ETA va ajudar a aigualir la transcissió al minim dels minims, i en favor des de sempre.
"L’argumentari de ciu no fa forat", dius, però no especifiques que és perquè no té cap plataforma mediàtica que li doni ressò.
Molt bé Saül. Pujant una mica més el llistó cada dia.
Aquests socialistes tenen un grau de cinisme espectacular, les enquestes amagades pels governs CIU per interessos electorals són considerades corrupció, en canvi el ministre Solbes pot amagar tranquil.lament les balances fiscals -pagades també amb diners públics- per interessos partidistes, i aquí no passa res, no diran ni El PAÍS ni EL PERIÓDICO que això és corrupció.
Quina és la diferència entre un cas i l’altre?
No estic pas d’acord amb qualificar de dur el pas de CiU a l’oposició. Per un partit polític, passar a l’oposició després de 23 anys d’estar al Govern no hauria de ser especialment dur, és una cosa que cau pel propi pes. Si a més es passa a l’oposició amb un bon resultat com en aquest cas, encara millor, perquè es pot exercir una oposició ferma. Presentar el pas a l’oposició de CiU, com un dur càstig (s’entén que d’ERC) em sembla pervers. CiU va deixar de sumar majoria al Parlament amb el que havia sigut el seu soci estable al Congrés i al Parlament (el PP), en detriment dels republicans, amb qui ja sumaven majoria la legislatura anterior. És lògic que els partits que formaven l’oposició, formessin govern després de les eleccions. Per la "bona gent" de CiU, a vegades sembla que hagi de ser més dur que pels altres ser a l’oposició. Doncs bé, jo els recomanaria menys pressa per tornar a les poltrones, i articular un discurs catalanista il·lusionador des de l’oposició, allunyant-se del paper oportunista, hipòcrita i paternalista del qual n’estem cansats molta "bona gent" desenganyada amb CiU.