Els frares, que envoltaven el llit de la que fou reina per a ajudar-la amb llurs oracions a ben morir, contaren que del cel baixaren quatre àngels que s’endugueren l’ànima de la reina santa.
Deu anys feia que Elisabet d’Aragó i de Sicília havia enviduat del rei Dionís, el rei violent, l’espós maltractador i infidel que més estimava els fils nascuts fora de matrimoni que Alfons, el legítim hereter del regne.
Deu anys feia que Elisabet, Isabella, es tallà els cabells, vestí l’hàbit monàstic i digué als portuguesos “Adoneu-vos que heu perdut el Rei i alhora la Reina” en recloure’s al convent de Santarem, a Coimbra, que ella mateixa havia fundat i que fou l’aixopluc dels últims dies de vida de Dionís que malalt hi buscà la pau, la reconciliació amb Déu, la sol·lícita assistència d’Isabella i el seu perdó. Del convent sortí per a morir al castell d’Estremor, però les seves despulles retornaren al convent de Coimbra on reberen l’homenatge del poble.
Isabella, Elisabet, mai no oblidà ni la seva nissaga reial catalana ni el nom que li donaren al baptisme en record de l’àvia santa Elisabet reina d’Hongria, no debades a Portugal fou sempre acompanyada pel seu confessor, català i mercedari Pere Serra.
Ben segur que recordava la bellesa altiva de la mare Constança, hereva de la corona de Sicília i la figura majestuosa del pare, Pere el Gran, en ésser coronat rei de la corona catalanoaragonesa a Saragossa quan ella era encara una nena de quatre anys; i com si ho visqués es veia, nena de 10 anys, a la capella del palau reial de Barcelona casant-se per poders amb el rei Dionís de Portugal i la seva arribada uns mesos més tard a Troncosa on l’espós rebé aquella nena asustada que mai no estimaria.
Sofrí amb la dignitat d’una reina i filla de reis les infidelitats, humiliacions i violència de Dionís i amb gran intel·ligència ho vencé. Es dedicà als més necessitats del regne, fundà asils, convents, visitava els pobres, fundà insòlita la universitat de Coimbra i conreà una important activitat política pacificadora en les lluites entre l’espós i el fill.
En una ocasió escrigué “vivo vida muito amargosa”. Dionís no l’estimà ni tampoc el fill que tingueren. L’estimà el poble que la venerà com “reinha santa”. Al 1625 fou canonitzada, feia tres segles que era venerada a Portugal i als regnes de València, Mallorca i Principat de Catalunya.
Elisabet d’Aragó i Sicília, reina de Portugal. (1271-1336).