Els “unionistes” que es manifestaren el 12 d’octubre a Barcelona no són la punta de l’iceberg d’una majoria silenciosa, són habitants d’un illot minúscul que no admeten cap altra identitat que l’espanyola, que neguen la primacia de la llengua catalana a l’escola, a l’administració, a les institucions, a la televisió i ràdio públiques, són aquella minoria ideològicament i estructural espanyola que no vol reconèixer que Catalunya és una nació, que nega la veracitat de la història i que combat amb insidies de tota mena el procés endegat del dret de la societat catalana a decidir el seu futur col·lectiu.
Els mitjans de comunicació anomenen amb simplicitat “unionistes” els grups convocants d’aquella manifestació, no ho són pas, no defensen pas la unió de Catalunya a Espanya, el que equivaldria a admetre que ambdós són dos subjectes polítics, sinó que proclamen que Catalunya és una regió del territori espanyol. No són “unionistes”, són identitàriament i políticament espanyols, que intenten apropiar-se del silenci dels catalans que no parlen perquè encara dubten del sentit del seu vot a la segona pregunta de la consulta, però que tenen com a identitat la catalana, que volen el català a l’escola , que estimen les seves institucions, que canten amb fervor “Els segadors”, són aquests els que mereixen la nostra atenció i respecte i els que hem de convèncer dels beneficis per als seus fills i nets de la Catalunya independent.
No ens confonguem. Els pocs milers de persones que es manifestaren el 12 d’octubre a Barcelona van ésser convocats a manifestar-se en nom d’Espanya contra Catalunya. I a Catalunya són només aquests o potser alguns menys però ni un més. Deixem de parlar-ne.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!