Llegí fa uns dies -no gaires- que el govern xinès construiria una línia de ferrocarril que travessaria el Tibet. El Tibet ha romàs durant anys en el seu imaginari com el país on es trobava "Shangri-La".
"El Paradís perdut", la ficció literària creada per James Hilton que Frank Kapra traslladà al cinema , va fer real l’existència d’un lloc remot on no s’envellia, on no es coneixia la guerra ni la pobresa. I en el cor d’aquelles gents tristes dels anys 40 catalans s’incrustà el desig de trobar el seu Shangri-La.
El barri era ple de cinemes, el més proper era l’"Eslava" (abans "Foc Nou"), al carrer que anomenaven "la via del tren". "La via" era un lloc prohibit per a la nena quan es feia fosc. Dones i homes, trastornats per la solitud, la humiliació i la misèria moral dels que havien guanyat la guerra es llançaven a la via, quan moria el dia, cercant-hi el final del seu patiment. L’ "Eslava"per dins era de fusta, amb llotges circundant la platea i unes grades al pis de dalt, on se situava la canalla. La nena i el Vicentet menjaven xufles remullades i cacauets amb clofolla (els tramussos no els agradaven) en paperines de paper de diari que una dona vella, amb mocador al cap i vestida de negre, venia a la porta del cinema. Si la nena hagués estat més crescuda hauria pogut endevinar la tristor dramàtica d’aquella figura arraulida, però era encara massa petita i, a més, el gris i el negre eren els colors dels anys 40 al barri, a la ciutat i al país sencer.
Allí, o en un altre cinema semblant del barri, veié per primer cop aquella pel·lícula en blanc i negre, "El paraíso perdido", d’en Frank Kapra. En Ronald Colman arribava, per casualitat, a la província de Sichuan, a Kham, al Shangri-La.
Eren temps en què calia creure. Tots , potser també els mateixos tibetans, voldríem avui creure en l’existència de "Shangri-La".
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!