Em produeix estupefacció escoltar els dirigents d’ IC i UDC manifestar ufanosos que han evitat el trencament dels respectius partits amb la decisió d’haver donat , hem de suposar, als seus afiliats, votants, simpatitzants, coneguts i desconeguts “llibertat de vot”, confonent aquells amb els seus diputats, regidors i pertanyents d’algun tipus. Donar aquesta pretesa llibertat a la ciutadania és una coartada impròpia de polítics seriosos, un subterfugi vergonyant per a eludir responsabilitats i amagar les seves pors i indefinició.
Quina és la concepció que tenen del ciutadà-elector-votant?, el partit és l’amo dels votants?, pot “donar” allò que no li pertany, la llibertat del vot?, no és el poble el detentor del poder sobirà?… Donar-me llibertat de vot?, és que no en tenia?…
Estupefacció sento. Els dirigents d’IC i UDC seran observadors muts, sense opinió, sobre la resposta a la pregunta clau, la resposta que pot obrir-ho tot i tot tancar?. L’essència d’un partit polític és formar opinió sobre la cosa pública, resoldre pacíficament la dicotomia establint-ne una opció determinada i raonada; és obligació dels partits que defensen que els catalans siguin consultats sobre el futur col·lectiu explicar-ne els beneficis o perjudicis del sí i del no i demanar als convocats a la consulta la resposta que ells consideren la millor per a la societat catalana.
“Donar llibertat de vot” és una manera de “rentar-se les mans” davant d’una decisió transcendental, és una manera irrespectuosa de tractar els ciutadans cridats a la consulta que poden simpatitzar amb el partit, donant-lis amb condescendència un dret que només pertany a aquells.
En Pla ho hagués definit sàviament.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!