Al bell mig de la plaça, davant de l’església de Sant Eustorgi, la pira funesta ha començat a cremar, els cossos de Maifreda de Pirovano i d’Andrea Saramita es recargolen, les lletanies que reciten els monjos a penes apaguen les veus, els crits de dolor dels condemnats. Amb ells cremen les despulles de la seva santa, Guglielma, les seves imatges i els llibres de l’església que fundaren fa vint anys, quan la santa morí.
Fa ja molts anys, quasi quaranta, quan el cometa creuà el cel, que Guglielma de Bohèmia arribà a Milà predicant la salvació de la humanitat per l’amor, afirmant la igualtat de l’home i la dona, demanant austeritat i en la seva religiositat espiritual atorgant a la dona el protagonisme salvador, reservat de sempre a l’home. La seva fama santa i la seva espiritualitat feminista troba acullida entre les religioses de la “casa” de Santa Caterina dels Humiliats de Biassoma, al veïnat de Monza, són moltes d’elles dames de la noblesa milanesa que han fet vot de pobresa i de caritat als necessitats, segueixen els Evangelis i en la religió reivindiquen la seva condició de dones.
Maifreda i Saramita , des del mateix moment de la mort de Guglielma construeixen una nova religió i el culte a la “santa”, fan rentar el cos amb aigua i vinagre, recullen el líquid residual i amb honors i en processó el porten fins a la casa milanesa dels Humiliats i el depositen en un altar. I comença així una experiència religiosa excepcional, la dels “guglielmites”, protagonitzada fonamentalment per dones. Maifreda i Saramita elaboren el nou ritual, els psalms, himnes, lletanies, prediquen la resurrecció de Guglielma, en fan imatges, en difonen el culte, la incarnació de l’Esperit Sant i n’estructuren la nova església seguint la profecia de Sant Joaquim de Fiore de manera dissident, convertint la dona en l’instrument de salvació cristiana de la humanitat.
Maifreda es nomena papissa, el “papa angelicus” profetitzat és en els nous temps una dona, nomena dones cardenals, entre elles una “humiliada”que té com ofici la d’ésser costurera, imbuïda de la seva santedat es fa besar pels homes i dones “giuglemites” mans i peus, redacta un nou evangeli.
L’any 1296 el Papa Bonifaci VIII condemna formalment l’esglésis giuglemita, la Inquisició la persegueix.
El culte a la “santa” s’amaga sota l’advocació a Santa Caterina d’Alexandria, els rituals s’oficien a cases milaneses. La persecució comença l’any 1296, el drama acaba al 1300. Maifreda i Saramita són condemnats a la foguera, aquest sota tortura ha condemnat Guglielma. Dones i homes guglielmites són castigats, uns a pagar grans sumes de diners, a ésser desposseïts dels seus béns, d’altres a vestir les creus penitencials infamants dels herètics…
Maifreda, la papissa, és detinguda quan el dia de la Pasqua del 1300 oficia la missa en honor de la “santa” en una casa de Milà. Ella i Saramita construiren la seva església omplint el buit misteriós de la vida de Guglielma, fent-ne un paral·lelisme amb la de Crist. Maifreda eclipsà l’autoritat teològica i masculina de Saramita, ultrapassà la frontera del gènere i apropià per a les dones l’estatus que la religió reserva a l’home.
L’heretgia guglielmita despareix l’any 1300, el seu espai ha estat Milà i la Lombardia, les protagonistes han estat dones. Guglielma visqué, segons les cròniques, una vida santa, reivindicant el paper de la dona; Maifreda dugué la religió de la seva mestra més enllà dels límits imaginables per a una dona. Fou protofeminista .
Però el culte a la santa Guglielma no havia mort. La condemna de la seva memòria decretada per la Inquisició no es complí. L’any 1382 un cometa creua el cel, comença el Renaixement a Itàlia i reneix el culte a la noble dama que es deia filla dels reis de Bohèmia.
Maifreda de Visconti i de Pirovano. No és coneguda la data del naixement, el de la mort cruel fou l’any del Senyor MCCC.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!