Milà i tota la Llombardia s’estremí, la noblesa se sentí ferida, Guglielma havia estat la seva santa, la que deia “no sóc qui creieu, sóc una dona vil i un vil cuc”, “estimeu-vos i honoreu-vos els uns als altres”, la noble dama que predicava la igualtat entre homes i dones, que obrava miracles i el poble venerava. I Maifreda, la papissa, la que havia elevat la dona als llocs més alts de l’església, que havia ultrapassat la frontera dels sexes, que havia construït una nova teologia, la Maifreda de Visconti, cosina del duc, de la nobilíssima nissaga que regia Milà.
El culte a Giuglielma seguí viu clandestinament i també la memòria de Maifreda de Visconti.
En el nou segle hi hagué senyals funests, una mort negra delmà el món l’any 1348. Estranyament, miraculosament Milà fou intocada per la pesta, Guglielma la de la vida religiosa i santa no oblidava el poble que la venerà. Un cometa creuà el cel l’any 1382. Al 1395 el ducat de Milà, regit per Galeàs Visconti és la primera potència feudal de les terres d’Itàlia. Una nova concepció de la humanitat comença, és el Renaixement.
Segle XV. A un petit poble de la Llombardia, Brunate, s’aixeca el monestir de Sant Andrea l’apòstol, és un lloc abrupte, solitari, propi d’eremites, remot i inaccessible. Una noble dama religiosa funda al monestir una congregació de dones, és Maddalena Albrici que més tard serà beatificada per l’església, la seva vida serà d’austeritat extrema i pobresa; Bianca Maria de Visconti, descendent de la papissa Maifreda, casada amb el duc de Milà Sforza protegeix el monestir perdut, on Guglielma de Bohèmia es transforma en la santa de Brunate.
Cent-cinquanta anys després de la condemna de les guglielmites la devoció per la santa segueix viva, el record de Maifreda de Visconti cremada viva perdura, Brunate i el joc de cartes del Tarot més antic conservat ho testimonien.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aviat a Tarragona es farà un suprem homenatge als morts en el bàndol dels sediciosos. Els volen convertir en martirs de la república o de la revolució quan de fet són màrtirs dels seus propis companys: si no s’haugés alçat Franco amb l’Església i els més rics, s’haguessin deixat els capellans en pau. Se’ls va perseguir com a reacció a l’Alzamiento. I només durant els mesos del descontrol.
Nosaltres som les víctimes de la repressió beneïda per l’Església. I quants de “màrtirs” no van fer ells en el bàndol republicà!