Coc Ràpid

Any del Senyor MCCC.
Els monjos cistercencs de l’abadia milanesa de Chiaravella, la de Santa Maria in Castagnola, veuen estupefactes i temorencs la irrupció al cementiri sagrat d’aquelles dues figures altives, capa i esclavina negra sobre túnica blanca, els dominics de la Santa. L’inquisidor amb rostre adust i veu imperiosa ordena obrir el sepulcre de Guglielma de Bohemia, venerada pel poble, condemnada per la Inquisició vint anys anys després de morta. Els cops del pics trenquen les pedres de la llosa, enderroquen la tomba i les despulles, ossos enteranyinats, són llençades al foc, a la pira on cremen les seves imatges i el seus llibres. Les cendres són esparses i la memòria de Guglielma condemnada.

Any del Senyor MCCLX.
Una dama d’aspecte i maneres nobles arriba a Milà des d’un lloc sense nom del nord enllà. Aparenta ésser vídua, no té marit ni fills, diu tenir 50 anys, haver nascut a Praga concebuda de manera miraculosa com Jesús, ésser filla de Constança, reina de la Bohemia i germana d’Agnès, la monja santa miraclera. Res no se sap de la  vida de Guglielma abans de la seva arribada a Milà, els seus 50 anys segueixen immersos en el silenci de la història i en les poques i fabuloses dades que d’altres o ella mateixa propaguen.

Guglielma sap de teologia, viu la religió de manera dissident a la que la jerarquia eclesiàstica regula per a les dones, no vol viure en un convent, adopta la vida de la “pinzochera”, serà religiosa a casa seva. Predica que la seva missió és la de salvar les ànimes de cristians, jueus i mahometans, que l’església salva i no condemna, que la salvació no arriba per la conversió sinó per l’amor; homes i dones la segueixen, el cercle de fidels creix, Guglielma, vestida amb un hàbit marró viu vida de santa,  va sempre acompanyada d’un home de lleis, Andrea Saramita, “el meu fill gran” l’anomena i d’una religiosa de l’orde dels Humiliats, Maifreda de Pirovana. Predica i creu que la salvació de la humanitat serà per obra i a través de la dona, deien que afirmava “Sóc la incarnació en dona de l’Esperit Sant” i els fidels l’aclamen.

És l’any 1260. Guglielma, la dona misteriosa, la creadora d’una nova mística salvadora, arriba a Milà l’any que el cometa havia creuat el cel, el mateix any en què es compliria la profecia de sant Joaquim de Fiore, que la tercera era de l’església cristiana, l’era de l’Esperit Sant, començaria amb una nova església espiritual i hi hauria un “papa angèlic”. Guglielma i el món cristià coneixen la profecia, ella encarnarà volgudament o no la nova era i durant els 20 anys que viurà la fama de divinitat l’envolta. 
Funda la seva església amb una jerarquia essencialment femenina, nomena heretera espiritual la monja Maifreda que juntament amb Saramita, veritable teòleg, consolida el culte, la llegenda i l’església herètica de Giuglema durant 20 anys.  
Guglielma mor l’any 1981, el 24 d’agost, venerada pels molts seguidors de la seva església, és sepultada amb grans honors i fama de santedat al cementiri de l’abadia cisteercenca de Santa Maria in Castagnola.

Dinou anys més tard els dominics inquisidors Guido de Cocconato i Raniero de Pirovano irrompen a l’abadia, destrueixen la tomba de la religiosa radical, la nova mística, en treuen les despulles, les llencen a les flames de la pira, amb les imatges, les obres i el cos viu de Maifreda. En el foc es retroben les dues dones.

La memòria de Guglielma de Bohèmia és condemnada. La història de l’heretgia guglielmita serà la de Maifreda de Visconti i de Pirovano, la religiosa de l’orde dels Humiliats, la papissa “angèlica” que acabarà cremada viva a la foguera l’any del Senyor MCCC.

… 2. Maifreda de Pirovano.
  i 3. Cent anys més tard.