Herrera, el colíder d’IC-V, és un líder permanentment malhumorat i un parlamentari pertinaç en la crispació, el que dificulta suscitar empatia. No es permet en la vida pública el somriure que sense dubte li retornaria la bonhomia que té en la seva activitat privada i si algun cop ho fa la raresa es converteix en un gest adust.
Herrera és un polític jove bregat en el combat dialèctic contra les “dretes”, el discurs és àgil però ja escoltat, el del conegut manual envellit, allunyat de la frescor d’arguments cultivats que tene, per exemple, d’altres joves, com Raül Romeva o David Fernàndez. Un llast pesa sobre IC-V, atrapat per la seva pertanyença a l'”establishment”, fou partit governant durant dues legislatures, el tast de poder els assenyala i la febre de tornar-hi no deixa veure als seus dirigents el paisatge polític, els impedeix de prioritzar, en l’extraordinària cruïlla històrica, l’assumpció del Sí a la independència de Catalunya.
Herrera ha perdut el nord, la seva actitud antagònica a CDC, al president Mas i a qualsevulla decisió d’aquest li suscita un rebuig frontal a costa de situar el seu partit fora del consens bàsic de la votació del 9/N, el que alhora li serveix de coartada per a amagar el seu posicionament contrari que Catalunya tingui un Estat propi. Herrera no s’adona que la seva decisió de no sumar-se a la unitat, de no escoltar la crida de la societat civil representada per l’ANC i OC posa en perill greu l’existència de la mateixa IC-V com a força política catalana d’esquerres.
Herrera és un polític sobrepassat per l’exigència de la realitat catalana, essent jove ha envellit. Tampoc no s’adona que avui no s’és català d’esquerres, ni català ecologista si no s’escolta la veu del poble i es respecta el seu ecosistema polític … perquè circular en bicicleta no ho és tot.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!