Herrera simbolitza l’esquerra política ancorada en el passat i en un país imaginari. El full de ruta que ha presentat recentment ha estat decebedor: El vell argumentari amanit amb el ressentiment visceral cap a CiU, la negació a la independència de Catalunya amagada darrera d’un pseudofederalisme dependent d’Espanya, el seu pànic a la irrupció del partit espanyol “Podemos” i la crida desesperada a formar una candidatura “d’esquerres” a les properes eleccions nacionals com si el 9/N hagués estat un incident casual.
Herrera enyora el passat, no el de la història magnífica -intel·lectual i política- del PSUC determinant d’una època sinó el de les molles de poder que obtingué en les dues legislatures “tripartites”. IC no ha renovat ni idees ni ideologia, és un partit orfe des que la reivindicació ecologista deixà d’ésser el seu patrimoni per a convertir-se en referència programàtica quasi universal i des que ha sorgit una nova esquerra radical d’arrels en l’agitació social que amb missatges simplistes malda per ocupar el lloc que la vella esquerra abandona.
Herrera ha convertit el seu programa en el relat d’allò que IC fou; s’ha situat en un mapa català ja inexistent, res, tret dels sabuts arguments, és el que era fa deu anys: el PSC s’ha trencat, les CUP no havien nascut, ERC ocupa un lloc preeminent, CiU ja no hi és, CDC és un partit independentista lliure del llast dretà d’UDC i la societat civil encarnada per l’ANC i OC encapçala el gran procés.
Herrera s’equivoca de país i de temps. I potser nosaltres enyorem aquella esquerra culta, catalana i ferma que en un temps quasi oblidat coneguérem.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!