Duran opina, el que seria conseqüent amb el seu caràcter polític si no fos perquè opina com si CiU parlés per la seva boca. Duran aparenta no saber que el tauler de joc en què es mou té molt poques caselles, és un espai limitat circumscrit a la part minoritària del que ha estat fins ara una eina electoral, CiU, i un partit, UDC, amb fortes dissidències internes.
El pacte Mas-Duran, que implicà que l’activitat política del líder d’UDC es desenvolupava al Congrés i no pas al Parlament, a Madrid i no a Catalunya, es mostrà ineficient des de l’inici i quedà mort i enterrat pel nou temps que inaugurà Mas en el seu discurs oficial del 13 de setembre del 2012i el que pronuncià a Madrid. Al Congrés hi romangué una esmorteïda esperança cultivada als recons dels passadissos i no res més. Ben aviat el PP s’adonà que no tenia interlocutor per a canviar el nou argument protagonitzat per en Mas; l’estrella d’en Duran declinà.
La determinada obcecació del líder d’UDC a negar que la demanda d’independència era la força rellevant social catalana no es veié recolzada ni per la realitat ni pel partit, el seu menyspreu a ERC no minvà amb el sosteniment d’aquesta al Govern del que UDC en forma part, ben al contrari cresqué de manera insuportable aïllant-lo encara més en el nou escenari de la política catalana. Duran , confiat en el tracte privilegiat de què havia gaudit pel Govern espanyol tant del PSOE com del PP, cregué que aquell li oferiria ésser el portador d’una “tercera via” per als catalans i li fou negat.
Es resisteix a adonar-se que el 2012 començà una nova edat per a Catalunya i les seves relacions amb l’Estat espanyol, que la societat catalana ha tancat definitivament l’era del pujolisme i el peix al cove i que el seu immobilisme l’ha petrificat en el temps acabat, en el segle XX emocional i polític.
Què intenta ara Duran?, lligar-se a un salvavides punxat, el PSC a l’espera de surar si el No s’imposés en les eleccions?. Seria aquesta una híbrida operació que el Govern espanyol beneiria des de les bambolines, sabedor que el PP, fos quin fos el resultat del plebiscit, ocuparà una posició marginal en el Parlament català.
En Duran parla i fa parlar quan només es representa ell mateix i no pas CiU, perquè CiU ja no existeix .
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
En Duran és un fòssil que no entenc com UDC encara el té com a dirigent de res.
Si, si a tot. I la pregunta és: – Per què Duran encara és dins de CIU essent que ja dedica les hores i energies a l’empresa pròpia de muntar un partit antagònic amb el sou, i la permisibilitat de CDC i CIU?
És que, parlant en termes religiosos que s’escauen al protagonista, això és més misterios que la santíssima trinitat.
Quina mena de lligams impresentables hi ha entre aquests dos partits?
La nova CDC hauria d’explicar què passa.No poden anar així a les eleccions.
Mas s’alliberat bé i en pocs dies del llast Pujol i no ho pot fer del llast Duran: el seu reprentant a la UE vota Cañete. I els que varen votar Tremosa aguanten aquesta presència indesitjable: un duplicat de Salvador Seguí, i van dissimulant.
Si Mas no pot amb Duran, podrá amb Espanya?
Aquests dubtes están en boca de tothom, però CDC res. Això fa témer el pitjor.
Ben afinat
És evident que el president Mas i en Duran van per camins divergents. Si en Mas i CDC, i altres partits i organitzacions cíviques, aconsegueixen fer una llista única sobiranista per les properes eleccions, haurà aconseguit desempallegar-se d’en Duran sense haver de ser CDC qui aparegui a ulls de l’opinió pública com la part que trenca la coalició amb UDC, sinó que serà aquesta la que es veurà en el compromís de dir si segueix o trenca la federació de CiU. Per tant, com que Duran no estarà d’acord amb aquesta candidatura única, en Mas es desfà de Duran sense haver-s’hi d’enfrontar directament i sense cap desgast. Està per veure quanta gent d’UDC seguirà els passos de Duran.