Als vells temps de confusió i dificultats sorgien els profetes, que parlants i àugurs assenyalaven els pecadors i prometien un món millor només per a llurs seguidors; molts eren els profetes i molts d’ells els falsos profetes, escoltats i aplaudits pel poble desesperançat, indignat i crèdul que no podia discernir la veritat de la falsedat ja que el compliment o no de la profecia només era contrastable en el futur.
Ara als nous temps hi ha també nous profetes d’una protoesquerra que havia estat enterrada i oblidada. “Podemos ” i “Guanyem ” en poden ésser els exemples propers, es consideren moviments però es comporten com partits. “Podemos” ha nascut com un producte de la dialèctica televisiva i telegènica espanyoles i “Guanyem” com el trasllat d’un exemplar i exitós activisme social a l’activisme polític. Ambdues formacions polítiques tenen en comú el discurs i el missatge inequívocament populista de l’anti-silogisme que converteix en categoria universal la particularitat, menyspreen el sistema polític de “partit” malgrat s’hi hagin acollit, propugnen trencar-ho tot per a començar-ho tot de nou i prometen el “veritable” govern del poble, es proclamen “el poble” i marginen en l’estadi del descrèdit els partits existents abans de la seva irrupció. Es presenten com els purs, els bons homes i dones, els nous “càtars” , és una bella presentació en temps de confusió, possible només en un sistema polític democràtic que d’altres abans construïren, el que cal no oblidar en la seva tarja de presentació al teatre de la política.
Aviat es coneixerà si hi ha quelcom més que discurs en els nous moviments-partits, per ara només hi ha una profecia atractivament simplista que diu
“L’esquerra” ha mort, visca la proto-esquerra!”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Diu CHANTAL MOUFFE en La nova lluita pel poder:
Avui dia és de bon to, entre els suposats defensors de l’humanisme, rebutjar la contribució d’autors com Foucault, Derrida o Lacan, als quals -amb molta ignorància i mala fe- s’assimila a un concepte vague de “postmodernisme”. Se’ls acusa que, amb la seva crítica al universalisme i el racionalisme, minen les bases del projecte democràtic. En realitat, és exactament el contrari. Doncs els que posen en perill la democràcia són precisament els racionalistes. Aquests són en principi incapaços de comprendre el desafiament permanent a què ha d’enfrontar sempre un règim, de on la seua ceguesa i la seua impotència davant les manifestacions de l’antagonisme polític.
Salutacions.
Les dones sempre agrairem el suport de Foucault al règim iranià dels aiatol·là. A Lacan, gràcies per aclarir-nos que l’arrel quadrada de -1 és el penis.
En primer lloc: l’esquerra no ha mort (ja ho voldríeu!).
En segon: vols dir que no sou els menys indicats per parlar de “profetes”?
Els nous moviments socials
Doncs benvinguda la nova “protoesquerra” que trenca esquemes i proposa trencar els “tabus” tipics dels partits tradicionals i quasi tots absolutament
corruptes
Per ara, Podemos només és la veu del descontentament, del rebuig a la manera actual de fer en política. No ofereixen alternativa, com no sigui el nom; res concret. Molt d’adjectiu, res de substantiu. Ni llistes obertes! I a Barcelona, què hi volen Guanyar? “Una altra manera (adjectiu) de fer ciutat” Quina? La CUP ha mostrat molta més solidesa i rigor en els anys que porta caminant, que són molts, per posar un exemple de la mateixa corda. (Per als malpensats, encara no ha estat mai la meva)
Això és la destrucció de la destrucció. Em temo que quan tot vessa per tot arreu no es poden posar pegats.
Els arguments no son veritat o mentida segons qui els diu, sino per la seva consistència. Les crítiques dels sistema espanyol poden ser tant ferotges com es vulgui perquè es queden curtes sempre, perquè els fonaments ja eren indecents.
Plantejar alternatives des de dins del sistema és impossible. Caldrà ensorrar-lo.
Ens insistiran que els catalans participem en un nou invent i aquest és un perill per a nosaltres.
Primer,garrotades.Despres ja veurem si hi ha quelcom mes que discurs.
El què vostè en diu “profetes” d’una manera despectiva, en termes polítics s’ en diu lideratge. Aquests poden ser personalistes, carismàtics.. o immorals com el seu admirat Jordi Pujol. Però si vostè fixa el seu sentit crític en la persona i no en el contingut polític del què proposen, el que fa en realitat, es projectar a tercers la seva manera d’entendre la política. Sigui més reflexiva senyora Carme-Laura i menys reactiva. Els ciutadans que donem suport a opcions polítiques diferents a la dels que van aprovar i aplaudir la Constitució, tan absurda, com la del 78, de la que ara vostè abjura, però que defensà ferventment t i menyspreà als qui s’oposaven, busquem noves formes de representativitat i exercir el bon govern. La ciutadania d’esquerres no es va deixar enganyar per líders immorals de dretes. Reflexioni abans de qualificar a la gent que no comparteix el seu ideari polític; de dretes, per suposat.
No crec que sigui encertat fer una anàlisi tan simple i tangencial d’aquests nous moviments. Hi podem estar més o menys en desacord, però més que el recurs fàcil de la forma per fer-ne crítica caldria fixar-se en el contingut i sobretot, en les causes de la irrupció del fenomen Podem i Guanyem. Ho treballem?