N’Abenamir
jau abatut
al llit de mort.
L’amic Rovir
li ha vingut
a dur confort.
-”No em pots donar
pau ni un segon
quan em desfaig.
Vaig arribar
sol a aquest món
i sol me’n vaig!”.
Entre el mareig
i el balbuceig,
la seua faç
dibuixa un traç
amb el dolor
de l’amargor.
L’amic l’escolta,
no es desanima
i hi posa molta
dolçor i estima
quan li condensa
la seua pensa:
-“Sé que és el pas
definitiu
i un mor com viu,
però faràs
bé si somnies
els goigs i els dies.
Per al viatge
que ara has d’emprendre
amb tu deus prendre
un just bagatge
si rememores
les millors hores!”.
L’amic l’atén
molt calm; malgrat
que no comprén
què ha intentat,
deixa de viure
amb un somriure.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!