Carles Bassaganya i Serra

Sota el títol Els secretaris d’ajuntaments, peces clau dels nostres municipis, diferents capçaleres comarcals m’han publicat l’article d’opinió que transcric a sota. Ja hi ha hagut algun mitjà espanyol i espanyolista que ha començat a escriure, encara de forma breu i poc presencial, que a Catalunya es discrimina la gent que vol anar a fer de secretaris d’ajuntaments i que no sàpiguen català. A la bústia electrònica de la Direcció General d’administració local també hem rebut diferents correus, alguns amb poca gràcia i barroers, tots en espanyol, quedant perplexes del perquè exigim el català en un cos que són de “habilitados nacionales” i com diu aquell savi de “nación sólo hay una”. El Departament de Governació i Administracions Públiques ha iniciat el procés per seleccionar 111 persones que, un cop formades professionalment per l’Escola d’Administració Pública de Catalunya, passaran a cobrir les mancances dels ajuntaments del país. ////segueix////

D’aquesta convocatòria, de les 111 places, publicada al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) el 3 d’abril, sortirà la primera fornada de secretaris i secretàries d’ajuntament seleccionats i formats de matriu catalana, una bona notícia ara que estem celebrant els 30 anys del naixement dels ajuntaments democràtics.

M’agradaria destacar la importància del Decret 195/2008, publicat en el DOGC el mes d’octubre, que permet regular aspectes del règim jurídic del personal funcionari amb habilitació de caràcter estatal de les entitats locals de Catalunya, conegut popularment com a “secretaris de l’ajuntament”. Aquesta norma va passar i passa desapercebuda per a la majoria de gent, però per a les alcaldies i els electes locals de Catalunya, suposa decididament un nou pas endavant. Amb el nou Decret, el Departament de Governació i Administracions Públiques assumeix competències molt més àmplies per a aquest col·lectiu.

Les funcions del personal funcionari d’habilitació estatal (secretaris, interventors i tresorers dels ens locals) són d’una importància cabdal per al control intern de la legalitat dins el municipi, perquè alcaldies i regidories prenguin les decisions ajustades a dret i al més eficientment possible. I això és especialment notori en els municipis més petits, on les funcions recauen en una sola figura, la de secretaria-intervenció.

Fins ara, la regulació legal dels cossos d’habilitats estava impregnada d’un imponent i rígid centralisme; l’Estat exercia les competències de selecció, formació i habilitació dels funcionaris i, pel que fa a la provisió de les places, l’Estat també tenia un marge de maniobra molt ampli que perjudicava clarament els interessos dels ens locals de Catalunya. Tot plegat, ha comportat que actualment a Catalunya hi hagi centenars de vacants sense cobrir als ajuntaments. Només a la demarcació de Girona hi ha 115 vacants. També és cert que els  ens locals tenen diversos problemes a l’hora de trobar personal qualificat per dur a terme les tasques assignades i que alhora pugui ser convenientment retribuït. Aquesta iniciativa té una notable transcendència per al món local i converteix Catalunya en la primera comunitat a acceptar i regular una part del rol d’aquests funcionaris.

Si fem un cop d’ull a la història, el secretaris municipals, que l’Estat liberal del segle XIX havia heretat de l’Antic Règim, van ser elements clau en la configuració de l’Administració local moderna. Fins a l’any 1924 no es van convertir en funcionaris amb dependència orgànica de l’Estat, concebuda com a garantia de la seva preparació professional i de la solvència per a l’exercici de les seves tasques. L’Estat, doncs, intervenia en l’Administració municipal i provincial com a mecanisme de “tutela” –tant de legalitat com alguns moments d’oportunitat, dins la concepció administrativa heretada del model administratiu territorial francès– i, en principi, com a garantia d’adequació de la seva gestió als interessos generals del país, però també, sens dubte, com a garantia contra pràctiques de “caciquisme local” arrelades a l’estat espanyol de la Restauració.

 És dins d’aquest context que hem de comprendre la concepció inicial d’uns cossos que el temps ha fet evolucionar. En moments de centralització política i administrativa, les lleis i reglaments municipals van col·locar el secretari entre l’autoritat estatal i el poder local. L’existència d’aquests cossos, dins la lògica dels estats centralitzats que al segle XIX van seguir el model administratiu francès, va venir històricament avalada per la necessitat de garantir una preparació adient als funcionaris clau de l’Administració municipal i local en general. El model francès, que ha estat imperfectament reproduït a Espanya més enllà de l’unitarisme estatal i de la rígida tutela sobre els ens locals, no és l’adequat a l’estructura actual. Òbviament, tot això havia d’evolucionar a casa nostra per tal de compatibilitzar la concepció d’aquests llocs de treball amb l’autonomia local reconeguda pel nostre ordenament jurídic.

 Aquesta compatibilització entre cossos d’habilitació estatal i autonomia local ha estat àmpliament debatuda. El Llibre blanc de la funció pública catalana (2005) s’inclinava per la supressió dels cossos de funcionaris d’Administració local d’habilitació estatal. En tot cas, si alguna cosa s’havia de retreure a la regulació estatal vigent fins ara és que no tenia en compte l’estructura autonòmica de l’Estat.

 Des de la Generalitat s’ha reivindicat la necessitat d’adscriure aquestes figures administratives cabdals a l’Administració catalana, competent en matèria d’Administració local, fins a aconseguir l’elaboració d’aquest Decret. Aquesta “interiorització” del govern local també la trobem tant a països federals de la Unió Europea –com ara Alemanya, Àustria o Bèlgica–, o a altres models federals o federalitzats del primer món, com ara els Estats Units, Canadà o Austràlia. Per tant, estem en una conjuntura política que no podem desaprofitar per contribuir un cop més a caminar endavant.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!