Bloc Botxí (v. 2.0)

Sóc tot el dia a la feina, on no tinc ni tele ni ràdio.  No he sentit ni un sol mot dels polítics professionals, ni els he llegits, ni crec que ho faci.  He seguit el resultat mirant Vilaweb a estones.  Així que faré una primera valoració, i segurament última, ja que no he parlat gaire de l’estatutet, així que tampoc no ho faré d’ara endavant.

Mai se’m va passar pel cap "guanyar" (què és guanyar?).  Interiorment, pensava :  més del 30%, de putíssima mare.  Del 25 al 30, Déu n’hi do.  Del 20 al 25, poca cosa.  Menys del 20, fracàs.

Així que "poca cosa", prop del fracàs.  Diguem-ho clar (i ja no sé si català).

Impressions, poc pensades, potser, però són les que valen :

1.-   Ens agrada Vilaweb.  Coi, què bé que ens ho passem aquí.  I també amb l’Olla de Grills.  Fins i tot jo, que tinc el rècord d’insults rebuts, em trobo tan rebé i tan content de llegir-vos i escriure.  Però això no és el món real.  No per dir-la més grossa canviem el món.

2.-   No tot el "no" és nostre.  Ni molt menys.  Guaiteu els rècords del "no":  el Tarragonès (28%) i la Vall d’Aran (25%).  El Tarragonès és una de les zones més fastigosament espanyolitzades.  Per molt que, curiosament, Tarragona sigui la ciutat més gran amb batlle convergent, el Camp de Tarragona és una Z.U.D. (Zona d’Urgent Desxarneguització).  I la Vall d’Aran no és Catalunya, què hòsties !  Per això els "no" són tan alts.  I, per això, no podem pas pensar que el 20% de "no" sigui nostre.

3.-   L’arrossec de convergents cap al "no" ha estat gairebé nul.  Ni tan sols els més radicals.  Tocava recolzar Mas, senzillament.  Ni retallades ni romanços : calia que Mas s’apuntés el golet, i així ho han fet.  Felicitats per la part que us toca (i que no us toquin massa les parts, després).

4.-   Els d’Esquerra, que prenguin nota.  El 16% de les darreres eleccions pot incloure molt de vot manllevat temporalment a CiU en el pitjor moment de la coalició, però aquest vot no l’han pas fidelitzat.  Possiblement estem parlant avui dia d’una base de votants del 12-13% i prou.

5.-   Ara em poso botxí : la moderació, el respecte democràtic a l’adversari, totes aquestes potinalles pròpies de països fets i drets… s’estan demostrant inoperants al nostre país.  El cofoïsme habitual, l’oasi català, la política cultural oberta i integradora… no serveixen per a res.  Jo em reafirmo en el meu radicalisme :  només amb unes quantes hòsties podem palesar que som una nació malalta, potser irreversible, i fer despertar alguna consciència.  O perdre definitivament, qui sap.

Apa, amics, no us empipeu amb el resultat.  Si ja ho sabíem….  Aneu a llegir una estona la Mireia Galindo i feu-vos un fart de riure.  Avui, ens convé a tots plegats.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!